anàlisi
Esteve Vilanova
“Espanya surt de la recessió”
Durant un temps haurem d’atribuir el creixement a la ingent quantitat de diners que dona la UE
És curiosa i alarmant alhora la lleugeresa que tenen molts diaris, en principi seriosos, a l’hora d’informar i de titular, i també ho és la manca de coneixements o d’anàlisi crítica d’alguns polítics rellevants catalans. El 30 d’octubre passat Miquel Iceta feia una piulada que copiava un titular d’El Periódico que, traduït al català, deia: “Espanya surt de la recessió: el PIB registra un augment històric del 16,7%”. En l’article d’aquesta mena de “publireportatge” s’afirma ni més ni menys que “España abandona la recessió en el tercer trimestre de l’any”. També el digital El Economista va caure en la temptació de desinformar i confondre el lector. I què va passar? Doncs una cosa tan senzilla com barrejar naps amb cols. Imaginem-nos que nosaltres volguéssim sostenir amb números la seva política desinformativa; faríem una gràfica de la variació de la taxa intertrimestral i veuríem que els trimestres abans de la pandèmia creixíem entre el 0,5% i el 0,4% per passar a caure un 5,2% i un 17,8%, i el darrer trimestre creixem un 16,7%. Algú pot pensar que, tot i que abans de la pandèmia totes les economies creixien, com hem vist abans, amb la pandèmia, els ERTO, els confinaments i molts sectors importantíssims com el turisme tancats, hem sortit de la recessió? Ah! El creixement trimestral del 16,7% és real, no és que els números enganyin. Anem a veure on és l’error. Si agafem el mateix gràfic i el traduïm a “taxa de variació interanual”, que és com s’ha de mirar per fer un titular d’aquesta mena, veurem que l’economia creixia a uns nivells d’entre el 2,2% i l’1,7% del darrer trimestre del 2019 perquè ja en una part d’ell vam tenir el confinament, i aquesta caiguda va arribar a ser del 21,5% (la més important de la UE). És veritat que en sortir del confinament, quan tot estava aturat, es va reprendre una part de l’economia que va provocar aquest creixement del 16,7%. Si fem la diferència amb el 21,5% veurem que la caiguda del PIB és del 8,7%, que fins on jo sé encara és una recessió severíssima. Encara no hem recuperat el PIB d’abans de la pandèmia, per si algú s’ho pensava.
I per fer-los adonar de la importància de les dades, els faré una anàlisi comparativa. En la crisi passada, la del 2008, el màxim que va arribar a caure el PIB va ser un 5%, i quan quèiem al 4% vàrem estar a punt de ser rescatats. De fet, fora de l’època de la Guerra Civil, el nostre PIB mai havia caigut un 8,7%.
Però, a més, hi ha un altre factor que ens amaguen i que el senyor Iceta sap prou bé. Durant un temps bona part del creixement l’haurem d’atribuir a la ingent quantitat de diners que ens proporciona Brussel·les i l’endeutament sever, unes ajudes que tenen una limitació en el temps, la qual cosa tampoc ens hauria de fer inconscientment eufòrics.
Un altre exemple d’aquesta mala i tendenciosa informació de molts diaris és el que ha passat la setmana passada amb el tema del Castor. Vista com s’ha fet l’operació, hom podria sospitar que ni que hagués estat feta per un estafador l’haurien fet millor. El projecte es va fer just a la frontera amb Catalunya perquè el govern català va demanar uns estudis de medi ambient i d’impacte que no varen fer, i la Generalitat Valenciana, del PP, els ho va estalviar. Els promotors, entre ells Florentino Pérez, ACS, van demanar un crèdit de 1.400 milions, a través d’uns bons, al Banc Europeu d’Inversions (BEI). I els el van concedir, segons van admetre els responsables del BEI posteriorment al Parlament Europeu, sense valorar els efectes sobre la població ni el medi ambient: tenien un aval del Reino de España. Aquesta operació es va presentar per una suposada necessitat de subministrament de gas que la crisi va aturar. Durant el desenvolupament del projecte, un seguit de terratrèmols i un posterior estudi que els atribuïa al projecte Castor van fer avortar el pla. El 30 de novembre del 2011 vencia el primer cupó dels bons i ACS va dir que no el pagaria. Això hauria suposat una suspensió de pagaments d’uns bons avalats pel Reino de España en una època en què la prima de risc era altíssima, l’endeutament també molt fort i la desconfiança molt gran. Mariano Rajoy, atrapat pel seu amic, va fer un reial decret que deia que aquesta quantitat la pagarien tots els consumidors de gas en el rebut durant trenta anys, i va demanar a l’empresa Enagas que demanés un crèdit, a CaixaBank, Santander i Bankia, de 1.400 milions per pagar aquest deute, pignorant aquesta obligació com a penyora i així no es comptabilitzaria com a endeutament de l’Estat. Però les patronals i altres associacions de consumidors ho varen impugnar i el desembre del 2017 el Tribunal Constitucional va invalidar aquesta operació. Com és natural, l’abril del 2018, els tres bancs van reclamar el préstec, que és el que ara el Suprem ordena a l’Estat que pagui. Així doncs, les crítiques a la banca que hi ha hagut aquests dies pel fet que l’Estat hagi de pagar aquesta quantitat als bancs em semblen totalment infundades. En tot cas les crítiques han d’anar a ACS i els que signaren aquest contracte draconià, entre ells el senyor Montilla, on asseguren a l’empresa els beneficis i en socialitzen les pèrdues. Això és l’exemple clar de l’economia extractiva.