El petó de la mort

La mort no s’assumeix mai. Ve. És una reflexió del filòsof Emanuel Lévinas (1906-1995), enterrat al cementeri parisenc de Pantin. No és cert que no sapiguem mai quan ens visitarà. La tònica general és incerta i la nostra hora no ens l’han donat –encara– en una aplicació digital, però hi ha casos en què la mort és a prop i tot és qüestió d’hores. En alguns casos tenim indicadors. Ara potser hi pensem una mica més. Dia dels Difunts, cementiris amb gel hidroalcohòlic, cementiris com a llocs on encara podem anar perquè no han tancat. I també apareix més als mitjans de comunicació, perquè la Covid és una paraula que es declina al costat d’un altre mot que és precisament aquesta: mort. El coronavirus no és un joc innocu, sinó un virus letal.

Novembre és, segons ens marca ancestralment el calendari, el mes de tenir els morts més presents. És una convenció, certament, perquè potser quan trobem a faltar més els nostres difunts és en ple agost, en la festa major del poble, o el dia de Nadal, o per Sant Jordi. O precisament en la quotidianitat dels dies que no estan marcats per cap esdeveniment, en què l’absència es fa insuportable i la mort apareix com una enorme injustícia que ha escapçat irreparablement vides. La dels que s’ha endut, i la dels que ens hem quedat. Els meus morts són a Girona. Rauen circumscrits en una zona meravellosa del món. Però també estan amb mi, i per tant me’ls enduc de viatge, els faig aparèixer en les converses, en les classes, en els articles i habiten amb mi en la quotidianitat. Apareixen en el record, en els somnis, en la memòria. Punxen. Es fan més intensos quan la mort inevitable dels altres em voreja. He après a veure la mort amb la seva ambivalència: com una companyia, i no només com una separació. És per això que m’agrada visitar tant els cementiris. Encara no he arribat a fer-hi cafès, com he vist aquesta setmana: famílies amb un cafè per emportar i cadires de director de cinema, assegudes tranquil·lament davant d’un nínxol i anar fent. Ara una mica de conversa, ara silenci. Ara res. Ho he vist al cementiri del Poblenou. També hi havia –no fallen mai– dones gitanes, rigorosament de negre, amb un monyo ben pentinat, i acompanyades amb moltes flors. Assegudes, separades unes de les altres, callant. Honorant els morts. En una època d’honors dubtosos (què honorem?), aquesta reverència exquisidament respectuosa davant els avantpassats és eloqüent.

El barri barceloní del Poblenou surt a les guies pels seus bars, el teixit associatiu, els artistes i la proximitat al mar. TV3 el va immortalitzar fa uns anys dedicant-li una sèrie de l’hora del cafè. Una de les perles del Poblenou és també el cementiri, un jardí d’asfalt i xiprers urbans vora el mar. La tomba més famosa del cementiri del Poblenou és una escultura de l’artista Barba. Hi hauria d’haver cues de gent admirant aquest tros de marbre: s’hi veu un noi jove i ben fet, amb els ulls tancats, boca entreoberta, cap badat, braços caiguts i al costat una personalització terrible de la mort: és un àngel immens de la mort que li està fent un petó. La figura, formada per un esquelet i unes ales que sembla que pesin considerablement, s’agenolla elegant davant del cos del noi que ja quasi s’eleva. La mort li està fent un petó i el sosté perquè no caigui. L’atracció d’aquesta figura rau en aquesta renúncia del noi –que ha perdut clarament la batalla terrenal–, però és un abandó amb resignació tranquil·la: un cop ja no pots fer-hi més, deixa’t anar.

Un poema de Verdaguer evoca “el cor jovenívol que no pot més”, “les venes a la sang que es glacen”, “l’esma perduda”, la fe que “abraça” la mort i el bes. La tomba és de l’empresari Josep Llaudet i Soler i la van col·locar quan es va morir el seu fill adolescent. El petó de la mort, exemplificat aquí de manera terriblement delicada, ha servit com a motiu inspirador per a còmics, i fins i tot hi ha la teoria que Ingmar Bergman s’hi va inspirar per a El setè segell. La mort és el gran tema, també de la literatura. I ha provocat frases lapidàries. L’escriptor Borges admetia que podia morir en qualsevol moment però vivia pensant que era immortal, perquè “convé viure generosament”. Igualment lúcid i enginyós és Woody Allen, que confessa que no tem la mort, però que no li agradaria ser-hi “quan això passi”.