Opinió

Tribuna

Europa amenaçada

“Qualsevol diria que entre utilitzar la ‘force de frappe’ i no fer res hi ha molt de camp per córrer, però l’Europa oficial sembla més disposada a demanar perdó per existir que a fer-se respectar

A les portes de les escoles i universitats de França haurien de posar un cartell ben gros que digués: “Les autoritats educatives de la molt laica i lliurepensadora República Francesa adverteixen que aquí no és convenient parlar de res que pugui ofendre el primer llampat vingut de qui sap on, a risc de perdre-hi literalment el cap.” Però no el posaran, perquè, de fet, no fa falta: tothom ha captat el missatge.

Samuel Paty, professor de secundària d’un institut a 30 km de París –en un departament la capital del qual és Versalles–, va ser decapitat per un mercenari, fill d’una família de refugiats txetxens, 10 dies després d’haver parlat de llibertat d’expressió als seus alumnes d’un curs que equival al que aquí és 2n d’ESO, i no pas per iniciativa pròpia sinó seguint el programa oficial. Dins de l’aula es veu que va mostrar alguna caricatura de Mafomet i això va desencadenar la venjança. Prèviament hi va haver una campanya de difamació en què van intervenir algun pare d’alumne i algun predicador dels que no destaquen pel seu tarannà conciliador, que van arribar a demanar al Ministeri que el despatxés. L’assassí, que tenia uns quants còmplices i algun contacte a Síria, no coneixia el professor i va tenir l’ajut improvisat d’alguns alumnes que li’l van assenyalar; potser, només potser, no pensaven que el mataria però sí que seria víctima d’alguna mena d’agressió.

No és res que no pugui passar a qualsevol lloc d’Europa. Després d’això, Montserrat Rius, professora d’història en un institut d’Osona, ara jubilada, va declarar a RAC1 que s’havia trobat amb reaccions aïrades a l’hora de parlar de la religió islàmica, la més destacada la d’un alumne de 13 anys que li va dir: “Quan sigui gran em faré de la gihad i et mataré.” I també que, en ocasió de “l’atemptat de París” –no diu quin–, n’hi havia que “d’alguna manera ho celebraven”. Un cas recent: a final d’octubre L’Indépendant de Perpinyà va informar que una professora, que ja havia estat agredida per dos alumnes i amenaçada per llurs famílies, va decidir plegar després de l’assassinat de Samuel Paty: “S’ha acabat per a mi. Rebutjo continuar treballant per a una institució que no em defensa.”

Tot això dibuixa un escenari en què la llibertat és un risc, la democràcia està amenaçada i l’ensenyament és impossible. Tothom entén de seguida que no es tracta del fet que un grupuscle minoritari hagi convertit en tabú la representació gràfica del profeta fundador, perquè quan no sigui això serà la dieta de la cantina, l’horari de la piscina, l’obligació de dur vel les dones, el rebuig de la teoria de l’evolució o la revisió de la història. Una societat, la nostra, recula i un altre tipus de societat avança, en què aspectes que ens imaginàvem perfectament assentats –en matèria de drets humans, d’investigació científica o de llibertat creadora– estan començant a trontollar. En aquest procés, perceptible en una sola generació, uns sacsegen l’arbre i altres en recullen els fruits.

El problema a què ens enfrontem no és la integració sinó la desintegració. Les societats europees –els països eslaus encara aguanten una mica– no estan en condicions d’integrar ningú ni semblen conservar-ne les ganes. Assisteixen impassibles a la guerra de desgast que els ha estat declarada des de fa dècades. Serà l’assassinat d’un professor de secundària la gota que fa vessar el got? És molt improbable.

Mahathir Mohamad, que fa vuit mesos va deixar de ser primer ministre de Malàisia, ha manifestat que els musulmans tenen dret a matar milions de francesos, i R.T. Erdogan, que fa un quart de segle que planeja ser califa allà on hi havia hagut el Califa, en bona sintonia amb Qatar i els Germans Musulmans, ha iniciat una escalada verbal i comercial contra França que aviat el president Macron renunciarà a sostenir. Qualsevol diria que entre utilitzar la force de frappe i no fer res hi ha molt de camp per córrer, però l’Europa oficial sembla més disposada a demanar perdó per existir que a fer-se respectar. Mentrestant, un degoteig insistent d’atemptats ens recorda dia a dia la nostra volguda submissió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.