Bandits, policies i molta por

“La primera vegada va ser de Mali a Algèria. Pensava que la frontera era una línia, però era molt més que això: són els bandits, els policies, els militars, els gossos, les tanques, les armes. També és la por, el cor que es desboca, els ulls que es tanquen, la veu que s’apaga, el cos que tremola i que és de tothom. Pel meu cos van passar uns quants militars, van follar i hi van deixar un nen a dins. Això és la frontera. Després va ser la d’Algèria i el Marroc. Els gossos dels militars algerians em van mossegar les cames, vaig caure en una rasa, em vaig trencar el braç. I després l’última frontera. Aquella nit era molt fosca. Ens havien portat a la vora del mar per creuar. La Zodiac no era bona, però hi vam pujar. De cop va començar a perdre aire. No sé quanta gent va caure. Demanàvem auxili però no venien. Jo pensava que seria la següent, m’abraçava al meu nadó esperant la mort. No recordo el rescat, només l’hospital. Havíem sobreviscut. Molts d’altres no. Els va matar la frontera, perquè si no ens haguéssim estat ofegant en una frontera haurien vingut a salvar-nos.” Testimoni extret de l’informe Vida en la necrofrontera, elaborat pel col·lectiu Caminando Fronteras. N’hi ha més i recomanem llegir-los. És necessari que coneixem l’infern que passa qui surt de l’infern en el seu trànsit cap a l’esperança, i que ens informem de la influència de la indústria de la guerra en l’empobriment, les polítiques migratòries i el lucre que n’obtenen. Històries de violència i de solidaritat, algunes arriben a port i d’altres naufraguen en el fons de la inhumanitat. Es perden, ens perdem.