Paradoxa de la incapacitat temporal

En el món del treball a l’empresa es donen baixes laborals de dues categories: les contingències professionals i les contingències comunes. Unes i altres donen lloc al que es coneix com a incapacitat temporal (IT), és a dir, l’absència d’una persona del seu lloc de treball per un dels dos motius. En el recent informe de Pimec Incapacitat temporal a Catalunya 2009-2019: evolució i paradoxa es recull el comportament de la IT els darrers onze anys, a partir de dades trimestrals referides a indústria, construcció i serveis, distingint també per dimensió d’empresa.

El període contemplat es divideix en dos, segons la fase del cicle econòmic, el de caiguda de l’activitat i el de recuperació. La IT arrenca el 2009 amb 4,8 hores mensuals per treballador, un nivell que disminueix de manera sostinguda fins al 2012 i el 2013, anys en què el seu valor se situa en 3,8 hores; a partir d’aquest mínim s’enfila fins al 5,9 del 2019. En el sector industrial (i concretament a les empreses més grans) és on hi ha majors nivells d’IT; les empreses petites són sempre les que registren una IT més baixa.

Més enllà dels detalls, en el treball s’apunta i es deixa damunt la taula de discussió i anàlisi una paradoxa. Suposant que en fase de crisi econòmica i en fase de recuperació els treballadors gaudeixen de la mateixa salut personal i els accidents laborals no augmenten, com s’explica que el valor de la IT tingui comportaments diferents en una fase i l’altra? Això es veu clarament quan compares l’evolució de la IT amb l’evolució de dues variables macroeconòmiques tan significatives com el PIB i l’atur. Resulta que quan el PIB puja, puja la IT; quan el PIB baixa, baixa la IT. Van perfectament alineades una variable i l’altra. També presenta una alineació quasi perfecta amb la taxa d’atur, però en sentit invers. Aquí ho deixem.