Els més ben pagats

Fa molts anys, quan vaig començar a treballar a IBM a París, es va fer pública la remuneració del president, Lou Gerstner. Això va causar un escàndol entre els francesos, més igualitaristes. Un vicepresident nord-americà argumentava que el president havia pres la decisió clau de no trossejar la companyia i fer-la evolucionar cap als serveis, fent rics els accionistes. De tot allò em va quedar clar que hi ha gent que pot crear o destruir fortunes amb les seves decisions i que és just que rebin una remuneració en funció dels resultats.

A Catalunya, la llista d’executius més ben pagats el 2019 té una sèrie de desequilibris que val la pena analitzar. Primer, hi ha un terç d’empreses regulades que copen el 70% del top 10. En principi un executiu d’una empresa en un sector lliure té més marge per prendre decisions que no un d’una utility a preu per decret llei, però les remuneracions no ho reflecteixen. Segon, hi ha només dues dones de 31 posicions. Tercer, no s’observa correlació entre remuneracions i resultats o cotització.

Sí que hi ha una certa correlació amb la capitalització de l’empresa, però també amb el control accionarial. Aquelles organitzacions en què hi ha un accionista de referència i el màxim executiu hi està vinculat tendeixen a pagar menys. En canvi, quan hi ha una propietat més difusa o el màxim executiu és un empleat, es tendeix a pagar més. Per assegurar remuneracions justes cal un bon consell i una bona normativa. La manca de dones és un símptoma més de la falta de diversitat als consells, que hauria de portar a una millor governança. Igualment, caldria ajudar els minoritaris a controlar els executius que s’autoassignen retribucions sense connexió amb els resultats, fomentant més transparència i presència als comitès de remuneracions.