De set en set
El dibuix i el fantasma
Cada imatge té “una manera particular de ser insuportable”, sostenia John Berger a propòsit de dibuixar per exorcitzar records; és a dir, per treure’t del cap, buidant-la sobre el paper, alguna forma obsessionant. No em sembla pas que es referís a l’efecte terapèutic que pugui procurar la pràctica artística, sinó a l’acte purament artesanal de dibuixar com una excavació a les fosques. El frec del paper, la porositat i el gramatge damunt els quals el grafit s’ha d’obrir camí com un trineu solcant una regió polar, és el primer obstacle per vèncer, però no n’hi ha cap de més tenaç que la del món que es resisteix a ser enquadrat, que s’ha d’esborrar i refer contínuament, tornant sobre els teus passos, esgratinyant una vegada i una altra la mateixa taca fosca per veure si remotament n’obtens alguna figura que s’hi acosti, encara que cada petita ratlla afegida o suprimida reformi el conjunt sencer (mous una cadira de lloc, i tota l’habitació canvia, escriu Kallifatides), i el dibuix al capdavall no és mai la mateixa cosa, sinó un registre de vacil·lacions, esmenes i ambigüitats.
A les “projeccions dibuixades” que l’artista sud-africà William Kentridge presenta al CCCB, cada fragment es refuta i es reformula a si mateix en un procés que fa del dibuix un instrument polític, en el sentit que desconfia de les certeses instituïdes, dels perfils definits, de les formes denses i permanents. Als seus dibuixos, la “imatge insuportable” de l’explotació, el colonialisme o la segregació racial ni tan sols confia a ser conjurada; creix entre les fibres del paper, velada sota les marques de carbonissa, disgregada entre els residus de la goma d’esborrar; una mena de bava del pensament, la respiració d’un fantasma. Kentridge parla de “l’esborrament imperfecte”: el dibuix pot ser corregit a cada pla, però no sense que reveli un dany. Aquest efecte “brut” al lloc de l’absència o la desaparició és la veritable imatge.