El que no acaba de néixer i de morir

Que Catalunya hagi deixat de liderar les anàlisis i propostes per a la reforma del finançament autonòmic té dues lectures. Una és que els mateixos analistes han passat pantalla, convençuts que a l’altra banda no hi ha cap receptor possible. L’altra és que en l’impasse en què viuen les finances de la Generalitat, sense un finançament conegut ni accés a crèdit ni als recursos que Europa posa en mans de l’Estat, estem vivint perillosament: la no presència catalana ens pot resultar molt cara. Tot pot empitjorar.

Hauríem de parlar, doncs, de finançament autonòmic? Possiblement sí; però no per arreglar els problemes d’altres, que, en tot cas, ens continuaran mirant, ara més que mai, amb desconfiança, sinó per protegir-nos del que ens vindrà de fora, i potser abraçat pel catalanisme no sobiranista de manera inconscient. Són tantes les ganes d’alguns de desmarcar-se de les posicions independentistes que qualsevol cosa els dona aire, tot i la seva inexperiència (el sobiranisme acadèmic ja n’ha desconnectat en gran part), ho voldran llegir pel que no està escrit, sigui quina sigui la proposta que faci Espanya.

Deixeu que des de la meva experiència doni dos camps possibles d’estudi: (I) el de l’autonomisme reactiu que ens protegeixi, i (II) el del contrafactual del finançament amb independència política i sense dèficit fiscal.

La primera proposta, de salvaguarda catalana, podria funcionar des de la següent base: un sistema fonamentat en la capacitat fiscal del país, i no d’una estimació de necessitats que pugui fer l’Estat central segons allò que ens mereixem. Es tractaria de donar més pes al finançament propi a través de l’IRPF i transparència en el pacte solidari amb un anivellament horitzontal limitat. És a dir, que la nostra potència de despesa estigui vinculada a la capacitat de recaptació pròpia i no de les transferències que de forma graciable faci l’Estat, mentre es garanteix la responsabilitat fiscal i a partir d’uns nivells de solidaritat predeterminats, que l’Estat no hauria de poder manipular. Articularia tres fons. L’horitzontal es nodriria de la progressivitat de l’IRPF, segons la diferència entre la proporció del PIB català en el total espanyol i el pes de la recaptació de la renda a Catalunya, sempre d’acord amb la progressivitat fiscal aprovada entre tots. En un segon fons, ja de caràcter vertical, els fluxos respecte dels impostos participats o cedits s’establirien segons quins fossin els límits màxims i mínims de finançament per càpita que es consideressin acceptables, tot respectant el principi d’ordinalitat. Aquestes capacitats de finançament per càpita es computarien en termes reals, és a dir, tenint en compte que el mateix servei té un cost diferent al país i que les transferències no han d’obviar la diferent capacitat adquisitiva en termes reals. Finalment, el tercer fons, seria sufragat per l’administració central exclusivament, a partir de la recaptació dels seus impostos no participats, i finançaria les competències singulars assumides per Catalunya. I si l’Estat eximeix els bascos de participar en la solidaritat territorial o vol privilegiar alguna comunitat particular, que ho faci a partir dels seus recursos propis i no posant la mà a la butxaca de comunitats determinades.

La segona proposta mirall consistiria a valorar com, en una Catalunya independent, el pressupost de la Generalitat variaria substancialment, pel fet de recaptar tots els impostos i cotitzacions generats a Catalunya, malgrat haver d’assumir noves competències de despesa, essent la més important quantitativament la de la seguretat social. La Generalitat mostra avui un saldo fiscal positiu d’entre 8.000 i 12.000 milions d’euros, que es podria utilitzar per (I) rebaixar els impostos de la Generalitat; (II) augmentar les despeses destinades al benestar de les persones (protecció social i creixement econòmic) i (III) amortitzar el deute de la Generalitat.

Finalment, caldria tenir en compte que un estat independent, tot i poder prescindir d’algunes de les despeses d’administració general actuals per la reducció de les duplicitats, hauria de destinar un part de la seva despesa a aquestes tasques, si bé amb notables efectes multiplicadors una volta la despesa es desplegués en el nostre territori.