Voluntat

Fa uns anys va fer for­tuna aquell eslògan polític que deia: “Fets, no parau­les!” Sem­pre he pen­sat que és ambigu i que no acaba de fun­ci­o­nar. Sense les parau­les no som i no fem res. Crec que par­lant la gent s’entén i que l’entesa entre cul­tu­res, reli­gi­ons i comu­ni­tats que, en prin­cipi, es con­si­de­ren dife­rents es basa en el diàleg, enra­o­nant, en l’inter­canvi d’idees i de parau­les. I tot es resu­meix en una, de paraula: volun­tat. Perquè quan n’hi ha i el que es vol és un acos­ta­ment cap a l’altre, el que pensa i inter­preta el món d’una manera dife­rent a la teva, les parau­les que farem ser­vir són bàsiques. Volun­tat és la facul­tat de voler, la intenció deter­mi­nada d’actuar, la potència de l’ànima que ens mou a fer o a no fer una cosa. Ho deia dis­sabte pas­sat el fla­mant pre­si­dent electe dels Estats Units, Joe Biden, i ho subs­cric: estem en un moment que convé tor­nar a rei­vin­di­car la força, el poder, el valor de les parau­les. Les grans cri­sis de les soci­e­tats han escla­tat quan no es res­pecta ni la paraula donada, ni l’escrita. L’home deixa de fun­ci­o­nar quan l’empa­rau­la­ment no fun­ci­ona. Hi va haver un teòleg i monjo de Mont­ser­rat, que es deia Lluís Duch, que defen­sava aquesta teo­ria, la de l’empa­rau­la­ment basada en el bon ús de la paraula. Sos­te­nia Duch la idea que, per com­pren­dre Déu, pri­mer s’ha d’enten­dre l’Home. I l’entesa entre homes i dones i, per tant, de soci­e­tats i comu­ni­tats que tenen dife­rents cre­en­ces, ide­o­lo­gies, com­por­ta­ments... però com­par­tei­xen els matei­xos valors, era i és pos­si­ble. Abans i ara. I crec que és un pen­sa­ment a tenir en compte i no només per a assump­tes reli­gi­o­sos. Només cal volun­tat.