La patata calenta

Ja fa dies, mesos, que el president d’Unidas Podemos al Congrés, Jaume Asens, apreta perquè es reformi el delicte de sedició del Codi Penal espanyol de manera que els presos polítics que hi ha a presó puguin sortir al carrer com més aviat millor. Aquest cap de setmana, però, Asens va passar d’apretar a dir obertament en una entrevista a can Godó, que és on diuen les coses importants, també els de Podemos, que la reforma és “urgent” i “inajornable” perquè els presos haurien de poder fer campanya electoral a les eleccions del 14-F. Ai las! “L’única majoria viable políticament per aprovar els pressupostos és la de la investidura”, deia també Asens en la mateixa entrevista. Em resisteixo a pensar que una cosa no tingui a veure amb l’altra. Tenir presos polítics és una patata calenta per a qualsevol govern, però sembla que els arriba l’hora que, a banda del bla-bla-bla, alguna cosa hauran de fer. I Asens ho sap. No tinc pas la sensació que s’hagi d’ajudar gaire Esquerra perquè aprovi els pressupostos de l’Estat (“a vegades penso que ERC defensa el que jo defensava anys enrere”, deia l’altre dia Artur Mas en una entrevista a El Periódico), però és evident que, a resoldre la situació dels presos polítics –i tant de bo que dels exiliats–, hi ajudaria bastant. No només a aprovar els pressupostos, sinó, és clar, a començar a resoldre alguna cosa. Asens ho sap i per això apreta els seus socis del Gobierno, que no sé si li fan cas o li donen peixet. Tenir presos polítics és incòmode per a tothom, una anomalia democràtica que impedeix a tothom de fer vida normal. El govern espanyol, culpable com n’és després d’aquell 155, ho sap. I ho saben, i ho pateixen, les famílies i els partits polítics dels presos i els exiliats, que fa molt de temps que no poden fer vida normal. Per això entenc tots aquests moviments i me n’alegraré i molt (ens n’alegrarem tots) no només si un dia els presos poden sortir a fer campanya electoral sinó tenir un cert retorn a la normalitat. Només demano (a qui correspongui, que a hores d’ara ja no ho sé) que no oblidin que la veritable patata calenta és un altra, i és que alguns volem marxar. I que, de moment, ningú no ens ho resol ni en vol parlar.