Corominologia

“Al pla del mur s’escolen, Quim, lletades / de blaus furgant un roig amagatall / i sediments de grànuls d’estimball / i llums de velles bigues fent d’entrades // a l’Univers dels astres de cristall...” Així comença el sonet Corominologia que va llegir Sebastià Goday el dia de la inauguració de l’exposició antològica Corominas, 50 anys d’art, de la qual és el comissari. Va ser fa un mes, però encara hi ets a temps, lector. La pots visitar a la Casa de Cultura de Girona, a la seu de la Fundació Fita i en algunes estances de la Casa Masó, fins al 5 de desembre. Deixant de banda les tesis d’Umberto Eco a Obra oberta, sempre he pensat que discursejar in situ sobre les obres exposades és una manera de matar-les per ofegament. La tabarra que sol acompanyar aquests actes es fa més passable si et concentres a arribar primer a les pastes i el xampanyet que els segueixen, i després, ja amb el cuc matat, recrear-te en la contemplació de les obres. Però com que en aquesta exposició no n’hi havia, de piscolabis, el comissari va tenir la gentilesa d’explicar l’obra amb un poema que ja ho deia tot: “... dels astres de cristall / que saps, —sabem—, ignots, com les colades / de grocs menjant greus verds entre llampades./ És l’espectacle dens de l’embolcall”. Què hi podria afegir el columnista, que servís de farciment? Alguna cosota molt elemental, i encara ho farà per boca d’autoritats en la matèria. Per exemple, Bertolt Brecht: “L’art, quan és bo, és sempre un entreteniment.” Si visites l’exposició, lector, només et puc garantir això: que t’hi entretindràs. Perquè Corominas és, ja humanament, l’optimisme i el joc vital, virtuts que es reflecteixen en una obra que sempre deflagra acolorida. Els entesos diuen que és un artista “nuclear”, “polièdric”, “intuïtiu”, “neoexpressionista”... Amb llur permís jo hi afegiré un qualificatiu d’estar per casa: “divertit, molt divertit”. Però ssst, escoltem Goday: “Al dors, silent, ingràvida, la memòria / dels propis pànics fosos, dels amors / vigents i el glops de vi per la victòria / d’un gest precís i morts ombrats d’enyors./ Tot tu, tot u, golafre en les propostes / entre bells catàlegs. Nosaltres, hostes.” Segur que va ser una gentilesa per la manca de xampanyet? Em sembla que Goday va explicar així Corominas perquè és el que sol passar quan ets davant de la bellesa: només tens ganes de sumar-t’hi i fer, tu també, alguna cosa bella.