Víctimes i botxins

Fa uns dies, al temple expiatori de la Sagrada Família, va ser beatificat Joan Roig i Diggle, jove cristià executat al Masnou per la milícia anarquista el 12 de setembre del 1936 i, per tant, en el context de la Guerra Civil. Se n’ha parlat i escrit a bastament, sobre una cerimònia que, amb l’autorització del govern de la Generalitat, va reunir 600 persones en temps de pandèmia. Podria afegir el meu comentari als que s’han fet a propòsit de les declaracions en què Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, va argumentar que, a diferència de la cultura, la religió és un dret fonamental. Se l’ha qüestionat prou i, en tot cas, prefereixo abordar la cerimònia des d’una altra perspectiva: tan urgent i ineludible era aquesta beatificació amb la qual l’Església catòlica continua recordant unes víctimes de la Guerra Civil mentre ni tan sols reconeix que n’hi va haver unes altres? Se’m podria replicar que té presents els seus màrtirs, que van ser víctimes d’una persecució religiosa, però l’Església no té res a dir sobre les víctimes del cop d’estat i la dictadura franquista als quals va donar suport? He de suposar que no creu que tots som fills de Déu, però ni fa “seus” els capellans republicans, sobretot bascos, executats pels feixistes?

“Allò que hauria de fer l’Església és demanar perdó per la seva complicitat amb el franquisme”, em va dir un dia el capellà Modest Prats. No recordo a propòsit de què m’ho va dir, si potser va ser en relació amb altres beatificacions de màrtirs de la Guerra Civil, però no ho he oblidat mai. Altres capellans i monjos ho han dit, però la jerarquia no els ha fet cas, i també és just recordar que n’hi va haver que van acollir i ajudar antifranquistes. Associacions de víctimes del franquisme han reclamat que l’Església demani perdó. Em conformaria que, com en tants altres casos, reconegués que també van formar part dels botxins.