Generacions

Diuen que cada generació té la seva guerra, el seu moment, la seva oportunitat de canviar el món. El seu Maig del 68. No sempre se’n surten. L’anomenada generació X, aquests que ara tenim de 40 a 50 i pocs anys, no hem arribat mai a agafar el poder del tot: enclaustrats entre el tap d’una nombrosa generació anterior, i la força i la impaciència dels mil·lennistes que pugen a continuació, la crisi del 2008 ens va agafar en el moment de consolidar els projectes vitals, d’agafar les regnes, d’ocupar el poder. Una generació perduda, en diuen alguns.

Ara en venen de nous. La generació Z. Adolescents i joves que van créixer amb el bany de realisme econòmic i consum limitat de la darrera dècada, molt conscienciats del desastre ambiental i de les tares que són el masclisme i l’homofòbia, més grupals que individuals i amb les seves xarxes socials plenes d’un humor absurd, desacomplexat i intel·ligent. Durant el coronavirus se’ls ha assenyalat. Se’ls han tancat les universitats, se’ls han prohibit les festes, les trobades, els estius, la vida. Tot. Quan al setembre es reobrien escoles i instituts, molts hi veien una apocalipsi de contagis massius i escoles tancades.

No ha estat així, fins ara. Cada cop que es detecta un positiu en un grup de secundària, les PCR dels companys no mostren cap allau de nous contagis, sinó contenció i fre. Sis hores tancats en una mateixa aula i mantenen el virus a ratlla. Amb mascaretes i pupitres distanciats, amb els patis dividits com els tancats del bestiar, sense sortides, ni colònies, ni esports a la tarda. Sense res. Ho resistiríem, això, nosaltres? Estan fent la seva guerra, i la fan bé. Es menjaran el món.