Esquerps per obligació

La pandèmia ens ha arrabassat moltes coses. Ha posat al límit el sistema sanitari, ha creat un forat negre en l’economia i ens ha convertit, per obligació, en éssers asocials. Gairebé esquerps. Amaguem el somriure rere una mascareta, gairebé no ens toquem i molt menys ens abracem. Són privilegis només a l’abast d’aquells amb qui compartim l’aïllament. I els que viuen sols no tenen ni això. No es tracta d’una pèrdua gratuïta, sinó que genera efectes emocionals greus. A Bèlgica, han pres nota dels nombrosos casos de depressió i ansietat que es van produir amb el primer confinament total. I, ara que estan patint el segon, han creat la figura del knuffelcontact, que nosaltres podríem traduir com a company de moixaines o abraçades. Això vol dir que tothom pot designar una persona –i els que viuen sols, dues– perquè et vingui a veure a casa, sota unes normes. L’objectiu no és principalment físic o sexual –tot i que evidentment també hi és–, sinó emocional. Perquè de fer-nos els valents tots en sabem més o menys. Però ningú s’escapa de la necessitat d’una abraçada reconfortant en algun moment, fins i tot els que ja eren esquerps abans que fos una obligació social. Voto per universalitzar els companys de moixaines! No fos cas que la pandèmia també ens arrabassés la humanitat.