LA GALERIA
Fets exemplars
Els Premis Literaris de Girona, a través de les obres editades, ens han acostat als temes més actuals de la humanitat, fins i tot de forma reiterada. L’any 2010, per exemple, el premi Bertrana se l’emportaven Nadia Ghulam i Agnès Rotger conjuntament, per la novel·la El secret del meu turban, sobre la joventut de la Nadia (Kabul, 1985) i el drama del seu país, l’Afganistan. A causa d’una bomba, la Nadia, de petita, va tenir ferides greus i, quan va sortir de l’hospital dos anys després, es va trobar que els talibans impedien a les dones treballar fora de la llar. Va decidir vestir-se de noi i durant deu anys es va fer passar per home per poder portar un sou a casa. Enguany, Ruth Tormo ha guanyat el premi Muntaner, de literatura juvenil, amb Sense codi de barres, una narració on s’explica l’explotació infantil a Bangladesh. A Amina, una cosidora de 14 anys d’un taller de confecció de pantalons, se li acut amagar un missatge demanant auxili a la vora d’una de les peces que, casualment, arriba a casa nostra a les mans d’un usuari, també de 14 anys, que intentarà trobar l’autora de la nota. El llibre resulta amè i adequat al públic jove, amb un llenguatge adient, malgrat que el secretari del jurat, David Cirici, va dir que podia haver concursat, també, en un premi de novel·la per a adults. El cert és que els dos llibres radiografien molt bé alguna de les xacres del món oriental (de la qual som còmplices). Al costat de les tares hi ha, però, fets exemplars. Fa prop d’un mes, en el programa de Gemma Nierga de TV3 Els meus fills retrobàvem la Nadia Ghulam que explicava com, en venir finalment a Catalunya, va ser acollida per una família de Badalona. Va ser molt edificant constatar el tracte que li havien donat Josep Soler i Maria Carré, els pares adoptius, i els fills que ja tenia el matrimoni, que van acceptar la Nadia amb tota naturalitat, com si es tractés d’una germana més. Vaig seguir amb goig el programa, tant per la satisfacció de comprovar la trajectòria d’una noia que havia saltat a la fama a través dels nostres premis literaris de Girona, com per la càrrega emocional i exemplificadora d’una família que, si no arriba a ser per la tele, hauria quedat en l’anonimat i ara, com a mínim, va poder servir de mirall per a molta gent. Voldria creure que ens deixem impactar per les actituds dels cràpules, pels fets que fan soroll, però que a la vida hi ha, també, moltes famílies, com la de Badalona, que permeten seguir creient en les persones.