El Banc Sabadell, també

Fa uns mesos –01.02.2020– vaig escriure en aquest diari un article en el qual manifestava que el Banc Sabadell podia ser absorbit per un banc espanyol. No soc un profeta, però tot indicava que el Banc Central Europeu empenyia la concentració dels bancs i que el Banc d’Espanya estava molt satisfet de fer-ho, especialment amb els bancs catalans. El Banc Sabadell només podia ser absorbit pel BBVA o pel Santander. Bé, també tenia l’opció de ser absorbit per CaixaBank. I ho dic perquè, fa 20 anys, Josep Oliu, president del Sabadell, va anar a veure el president de La Caixa, Josep Vilarasau, per informar-lo que hi havia uns bancs estrangers que es preparaven per llançar una oferta pública de compra –OPA– sobre el seu banc i que no ho podia permetre. Al cap d’una hora, Josep Oliu sortia del despatx de Vilarasau després d’haver-li venut el 15% de les accions del Sabadell. Després d’aquesta operació, els moviments de compra van desaparèixer i el 2016 La Caixa va retornar les accions al Sabadell.

En els darrers anys, el Sabadell havia absorbit, entre d’altres, la Caixa Penedès i la CAM, amb seu a Alacant –d’aquí el seu trasllat del domicili social–, i s’havia plantejat quedar-se amb Bankia, però el Banc d’Espanya devia tenir altres preferències. Finalment, CaixaBank va absorbir Bankia, amb uns resultats que encara no es coneixen –en qualsevol cas, el seu domicili social serà a Madrid– i el Banc Sabadell passarà a enfortir el BBVA a Catalunya, que, entre d’altres, ja havia absorbit Catalunya Caixa –fruit de la fusió de les caixes de Manresa, Catalunya i Tarragona.

Adeu definitivament, per tant, a figures sabadellenques tan prestigioses com Joan Oliu, Ferran Casablancas, Joan Corominas, Francesc Monràs i Esteve Faus, els noms dels quals quedaran només per a la història i, sobretot, per a un historiador romàntic com el qui escriu aquest article.

En aquestes operacions es parla només del dividend dels accionistes. El personal no hi té absolutament res a dir. En tot cas, es trobarà amb uns acomiadaments que no s’esperava i que seran necessaris per reduir les despeses i satisfer el desig dels accionistes que només pensen a guanyar diners i no dediquen ni un moment ni al personal del banc ni al que aquest representa i representava per a Catalunya. La Borsa de Barcelona es quedarà sense cap entitat financera que hi cotitzi principalment, i ja sabem que la pèrdua d’un mercat de valors té un significat especial a l’hora de gestionar més govern per a Catalunya.

És inevitable pensar que el Banc d’Espanya i el govern central han actuat amb tota la malícia possible. Una nació –i Catalunya ho és i per tant, subjecte polític– necessita una força financera al darrere. La Generalitat ha de poder comptar amb bancs que li donin suport sempre que ho necessiti. A partir d’ara només comptarà amb CaixaBank-Bankia sempre que les coses vagin bé, un fet que dubto. El govern de Madrid s’ha carregat la força financera de Catalunya i una bona part de la força industrial i de les grans empreses de serveis que són controlades des de Madrid, i ens ha deixat les pimes i alguna gran empresa perquè no puguem dir que ens han despullat del tot.

Des de Madrid diran que totes aquestes maniobres no són polítiques i que si perdem els bancs és culpa nostra. Tenen part de raó. El poder econòmic que tenim els catalans, el cedim amb facilitat per alguns milions d’euros.