A la tres
Capellans amb Vox
Quan érem petits l’escola pública franquista ens imposava l’assignatura de Religió d’un capellà tronat que a classe ningú no escoltava. Ja d’adolescents, els primers governs democràtics van convertir l’assignatura en optativa i gustosament la vam bescanviar per la d’Ètica. I ara que som pares, al cap de quaranta anys hem de tornar a veure com als nostres fills els costa desempallegar-se novament de l’assetjament de la religió catòlica a les aules. Aquest és el personal resum del que per a molts de nosaltres han representat les vuit diferents lleis d’educació impulsades d’ençà de la mort del Dictador: entre tantes anades i vingudes, som exactament allà mateix on érem, amb una Conferència Episcopal arrenglerada entre els partits de la ultradreta per conservar els privilegis educatius i una escola concertada que manté la segregació per sexes i l’adoctrinament espiritual gràcies al finançament que surt de les nostres butxaques. És el vell integrisme ideològic que fa desfilades automobilístiques saltant-se descaradament el vuitè manament, capaç d’aixecar falsos testimonis amb la mateixa facilitat amb què aixeca el braç. Un integrisme la millor banda sonora del qual continua essent L’escola de Ribera, que cantava el malaguanyat Ovidi Montllor: “La pregunta era qui és? La resposta era Déu. La consigna era Pàtria. La resposta aixecar el braç. La classe era a les nou. El mestre era a les deu. El vàter era al fons. La merda era a l’entrada.” És igual que ni tan sols se l’hagin llegida, tal com denunciava la ministra durant l’agre debat al Congrés, la llei Celaá els regira l’estómac com passa cada vegada que algú modernitzador gosa tocar llengua, religió o unitat. Com que ja sabem que a casa del separatista l'alegria dura poc, el TSJC s’ha afanyat a prohibir al Departament d’Educació que denegui el concert a les escoles que segreguen per sexe. Un entremès del que segurament passarà amb un altre apartat de la llei, el que estableix que el castellà deixi de ser llengua vehicular. Una democràcia de merda, que diria l’Ovidi.