La condició del músic

No cal dir que tot el que ens envolta ara mateix està trasbalsat i regirat per la crisi pandèmica. Aquest daltabaix sanitari i econòmic ha fet que les estructures que se sostenien pels fils més prims i desfilats s’hagin precipitat al buit. El sector cultural, que és aquell que encara en ple segle XXI molts (massa) veuen com els més prescindible, és un dels que en surt més malparat. L’Acadèmia Catalana de la Música va iniciar ahir i continuarà avui el quart fòrum de debat, que se centra en la condició del músic i tracta sobre com la crisi per la Covid-19 ha posat en evidència “els grans dèficits estructurals de les polítiques culturals pel que fa al reconeixement dels músics”. Que els músics no tinguin un règim laboral clar és nefast per a la seva supervivència professional; que no tinguin unes normatives de protecció adients, també; que no es desplegui l’Estatut de l’Artista és un problema afegit; que el suport a la creació i la producció musical sigui tan esprimatxat que ni fa ombra, doncs encara més. I si a això hi afegim els mesos d’aturada forçosa de l’activitat per la crisi sanitària (el 95% de l’activitat de les sales de concerts ha estat cancel·lada i pocs músics tenen aparaulats concerts per als propers mesos), ho deixa tot ben enrunat. La consellera de Cultura, Àngels Ponsa, va dir ahir que en els pròxims dies es posarà en marxa l’última línia d’ajuts a la cultura, el de subsidis per als treballadors, que són aquells que van quedar aturats després del ridícul fet amb els dels autònoms. Però per sostenir la nostra cultura calen unes decidides polítiques culturals a llarg termini que fins ara no s’han dut a terme. Ahir, la primera sessió del Fòrum va començar amb la intervenció del responsable d’un dels vuit centres de creació nacionals que hi ha a França. Si aquí no en sabem prou, mirem què fan a altres països en els quals ens volem emmirallar en termes culturals.