Bombetes

Aquesta setmana han tornat a obrir cafès i restaurants i ha revifat una molt relativa normalitat. Almenys, si més no, els carrers no semblen tan desolats. Fins que arriba el toc de queda, és clar, i aleshores pensem una altra vegada amb els ulls que miraven la penombra trista de la nostra infantesa. I tornen els teatres, encara que sigui amb aquesta normativa absurda de no permetre desplaçaments entre ciutats. Els espectacles que es facin al Teatre de Salt un cap de setmana, per exemple, durant el retorn de Temporada Alta, només podran ser vistos pels ciutadans de Salt. O a l’inrevés. I una senyora de l’Hospitalet no podrà anar al Lliure. També tornen les sales de cinema, si més no les que es mantenen dretes i encara amb entusiasme, com el Truffaut. I el circ.

Fa dies que passo per davant del Circ Raluy, amb seu provisional a la Devesa gironina. Més d’un mes sense funcions, perquè s’hi van instal·lar ben poc abans del tancament. Han mantingut l’estructura circular i la cúpula aixecada amb esforç i tota la corrua de caravanes que envolten la carpa. I, sobretot, cada nit, han deixat els llums encesos. Bombetes de colors que il·luminaven una nit angoixant i encalmada, ensopida i sense vitalitat. Bombetes que no anunciaven cap funció, sinó la pervivència d’un espectacle que es resistia a defallir. Bombetes de festa que tant et podia fer pensar en l’emoció viscuda com en una tristesa sense límits. Pel que sé, el Circ Raluy ha programat el seu espectacle de nou. Ara sí, els llums serviran de reclam. Fins ara, han estat un acolorit, desèrtic, somort certificat dels temps que vivim. En terra de ningú, a mig camí de la memòria i el desig.