Opinió

Tribuna

El context de les independències

“El proper ‘momentum’ que retrobem hauria d’estar més d’acord amb un canvi de context internacional derivat d’una crisi general

L’experiència històrica ens assenyala que l’aparició de nous estats generalment es produeix a través d’onades que són conseqüència de fractures globals com és el cas de guerres mundials o del col·lapse d’un model socioeconòmic.

En efecte, el final de la Primera Guerra Mundial, per exemple, va portar a la creació d’una corrua de nous estats a l’Europa central i oriental, i també a l’Orient Mitjà, derivada de la desintegració dels imperis perdedors del conflicte, principalment de l’Imperi austrohongarès, de l’Imperi otomà, i també de l’imperi tsarista que ja havia entrat en l’huracà de la revolució socialista abans de la fi dels enfrontaments. No és estrany que d’aquesta època sorgís la cèlebre doctrina del president nord-americà Woodrow Wilson relativa al reconeixement del dret de les nacions a l’autodeterminació que va legitimar la fundació de noves entitats sobiranes a Europa i que es va concebre per a les potències victorioses de la guerra com una maniobra estratègica tant per anul·lar el ressorgiment dels imperis derrotats com per contenir l’expansió de la revolució bolxevic. 

la segona guerra mundial també va anar seguida d’una nova onada de secessions, en aquest cas a escala planetària i consumades al caliu dels processos de descolonització. La feblesa de les metròpolis devastades per la lluita a Europa va ser aprofitada per les elits de diverses societats asiàtiques i africanes principalment per trencar els vincles de dominació imposats des del Regne Unit, França, els Països Baixos o Bèlgica, una tendència al reconeixement de nous estats que fou promoguda per les noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, i beneïda des de l’organització internacional que s’havia forjat per articular el nou ordre: Nacions Unides. Finalment, la crisi del bloc comunista simbolitzada amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989 va acomboiar un reguitzell de noves independències que van tenir els seus principals escenaris en la dissolució de la Unió Soviètica i la de Iugoslàvia. 

I així arribem al 2017 amb l’efervescència de les aspiracions catalanes que esclata quan en els vint anys anteriors només s’havien produït quatre independències arreu del món reconegudes per una part important de la comunitat internacional: Timor Oriental, Montenegro, Kosovo i Sudan del Sud, tot tenint present que, d’aquestes, dues, Montenegro i Kosovo, es podrien considerar els darrers cops de cua de l’onada desfermada l’any 1989. A l’Europa occidental encara havia passat més temps d’ençà de les últimes independències: la d’Islàndia (1944) i la de la República d’Irlanda (1922), totes dues en el marc de les guerres mundials: Islàndia es va independitzar quan la seva metròpoli, Dinamarca, estava ocupada pels nazis, i la República d’Irlanda, després de la guerra civil que va seguir la fi de la Primera Guerra Mundial, quan els republicans irlandesos, també aprofitant la feblesa del Regne Unit, van provar de culminar el procés que havien encetat amb l’aixecament de Pasqua del 1916.  

Amb aquesta perspectiva era difícil pensar que l’intent català prosperés i encara més que ho fes en un marc completament pacífic. Si ens fixem en els quatre darrers processos d’independència assenyalats, sols a Montenegro no hi va haver un conflicte d’alta intensitat, per bé que la separació es va consumar de l’entitat que aplegava les escorrialles d’allò que havia estat la Iugoslàvia lacerada, entre altres horrors, pels darrers genocidis que hi ha hagut a Europa. Això sense parlar del cas de Kosovo, que va requerir una intervenció de l’OTAN i la instauració d’un protectorat internacional l’any 1999 per impedir les massacres perpetrades per l’exèrcit federal iugoslau i pels paramilitars serbis. 

En definitiva, tampoc no cal resignar-se que les aspiracions nacionals catalanes hagin d’experimentar un desenllaç similar en el tram final de construcció de la República. Però sí que podríem ser més conscients que el proper momentum que retrobem hauria d’estar més d’acord amb un canvi de context internacional derivat d’una crisi general. Veient quina és la situació de la Unió Europea, tanmateix, hi ha motius per pensar que la ruptura i l’oportunitat podrien arribar aviat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia