Dones que llegim, que escrivim

Després del primer confinament vam saber que els índexs de lectura s’havien incrementat, també entre els joves. No sé si aquesta tendència es va mantenint; d’altra banda, les dades confirmen que les dones llegim més que els homes en qualsevol situació. Ens ho diuen els informes que publiquen l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Observatori Cultural de Gènere i el Centre Dona i Literatura. Més d’un 50% de la població lectora és femenina, però només un 20% de l’obra que es publica té autoria femenina. Ja intuíem que les dones llegim més, en general; en contrapartida, guanyem menys premis literaris (només un 23% dels premis de narrativa adulta, un tant per cent que encara es redueix més pel que fa als premis d’assaig, on la quota masculina arriba a un 91%).

També és cert que, a partir del moviment Me Too s’ha incrementat la publicació i les vendes d’obres escrites per dones i que blogueres i bloguers participen amb més igualtat a internet. També cal valorar que la predominança femenina en literatura infantil i juvenil s’ha estès a altres gèneres i han aparegut moltes veus de dones en àmbits literaris fins ara menys habituals, com la narrativa fantàstica, la ciència-ficció o la novel·la policíaca, des dels quals les escriptores tracten els problemes socials i polítics que ens afecten. Una altra qüestió és si, quan arrenquem com a autores novelles, ens costa més veure editada la nostra obra –depèn de la situació personal de cada dona: hi pot influir que sigui prèviament coneguda per a un determinat públic, però aquí entraríem en el factor mediàtic, un aspecte que no abordaré.

Sigui com sigui, tinc la impressió que no sempre gaudim dels mateixos mecanismes de promoció, a més, fins fa ben poc, molts jurats literaris tenien una composició poc paritària. Encara que aquesta circumstància estigui canviant, queda molta feina per abordar (només cal fer un cop d’ull a la llista de premis Nobel de literatura o, en el nostre cas, a la dels premis d’honor de les Lletres Catalanes: 6 autores, enfront de 55 autors). És veritat que la tendència s’està revertint i que no es tracta només d’una qüestió de quotes. He preguntat a una desena de companyes escriptores si s’han presentat mai a un premi amb un pseudònim masculí i la resposta ha estat que no, amb una excepció que alterna noms femenins i masculins.

Pel que fa al món editorial, moltes editores són empàtiques, alhora que exigents, i aposten per obres ben escrites, tinguin l’autoria que tinguin. Al mateix temps les defensen, si cal, davant dels equips directius que lideren les editorials que, en molts casos, encara acostumen a estar presidits per homes. Puc parlar de bones editores que conec, i me’n deixaré moltes: Glòria Gasch, Ester Pujol, Maria Bohigas, Gemma Garcia, Eugènia Broggi, Elena Ramírez... Podríem allargar molt l’enumeració; tanmateix, elles en són exemples.

Hi ha encara un altre tema significatiu i és si les dones podem escriure amb les mateixes facilitats o dificultats que els homes, si la corresponsabilitat funciona i, a l’hora d’educar els fills o de tenir cura dels familiars més grans, la responsabilitat principal no continua recaient sobre nosaltres. L’entrada progressiva de dones en llocs de poder, en àmbits reservats tradicionalment als homes, ens ofereix la possibilitat d’aportar tots els valors associats al nostre gènere (com deia Montserrat Roig, d’expandir a tota la societat qualitats que havien estat tancades en el gueto familiar). Probablement la crisi econòmica i social que patim pesarà sobre moltes dones que voldrien temps per llegir i escriure. Personalment, vull viure aquest moment difícil com una oportunitat per crear xarxa amb companys i companyes de camí. Sobretot amb escriptores que valorem la sororitat i ens donem suport: Coia Valls, Maria Carme Roca, Mar Bosch, Vinyet Panyella, Montse Barderi, Núria Pradas, Laia Aguilar, Glòria Sabater i tantes i tantes d’altres.