De reüll
I no fem res
L’ajuda humanitària és també la revolta contra la injustícia
Quan es googleja el nom de Mary Elmes apareix la foto d’una noia que desprèn beatitud. Hi ha bondat també en l’escot, que s’acaba amb una llaçada de la brusa de ratlles que vesteix la “treballadora humanitària”, tal com la defineix la Viquipèdia. La biografia A time to risk all dona a conèixer l’heroïna irlandesa que va salvar la vida d’almenys 300 nens jueus i que el 1939 va fer el camí de la retirada amb els refugiats fins a Perpinyà. Si googlegem “Edith Pye” surt la imatge d’una senyora de rictus sever. Llevadora, amb la metgessa Hilda Clark van organitzar l’ajut a les víctimes de les guerres mundials. El nom d’Elisabeth Eidenbenz ens condueix a la Maternitat d’Elna i ja ens situa. En el cas d’Alice Resch Synnestvedt, el llibre de memòries Over the Highest Mountains relata l’experiència d’aquesta infermera noruega a França entre el 1939 i el 1945. S’hi descriuen moltes infermeres, llevadores, voluntàries dedicades a assistir els refugiats. Pioneres que van utilitzar, intel·ligentment, les convencions de gènere –les dones són cuidadores, sobretot d’infants i vulnerables– per revoltar-se contra la injustícia. Llegeixo les seves memòries arran de la conversa amb la infermera Paula Routier, arribada de Lesbos. La seva denúncia de “sarna i diarrea” i refugiats “rentant-se al mar” és el mateix de fa 80 anys a Argelers. I no fem res.