Governar en temps de pandèmia

El departament de Salut comptabilitza des de l’inici de la pandèmia fins diumenge 340.339 contagis i 15.830 defuncions. I, fins que arribi la vacuna, les mesures per contenir la segona onada i evitar-ne una tercera són les conegudes: rentada de mans, ús de mascareta, distància interpersonal i restricció de la mobilitat. I, més enllà de les conseqüències sanitàries, col·lapse de les unitats de crítics, dels centres d’assistència primària (CAP) i del personal sanitari, retards en diagnòstics i tractaments mèdics (la mortalitat per càncers podria incrementar-se d’entre el 5 i el 15%) i d’intervencions quirúrgiques, la crisi econòmica associada a la Covid-19 és molt greu.

Les previsions no són gens optimistes. A principis d’estiu l’OCDE preveia una caiguda del 9,1% del PIB per als països de l’Eurogrup (la Comissió Europea la pronosticava del 7,7%) i del 11,1% per a Espanya i, en cas d’una segona onada, del 14,4%. Avui una tercera part de les petites i mitjanes empreses de Catalunya (Pimec) corren perill de desaparició. Pitjor pronòstic tenen les microempreses. El 30% dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) poden acabar en acomiadaments. Els autònoms estan en una situació límit i les engrunes (20 milions d’euros per a 10.000 autònoms –406.000 peticions– a raó de 2.000 euros per cada afortunat) que ha repartit la Generalitat han arribat tard, malament i el mecanisme de distribució ha estat una ofensa a la dignitat d’uns professionals que són una peça bàsica de l’economia del país. I no és excusa la descoordinació entre els departaments de Treball (ERC), que concedeix les ajudes, i de Polítiques Digitals (JxCat), que en fa la distribució.

La ciutadania està esgotada per la pandèmia i contempla, perplexa, com els partits polítics estan més pendents de les enquestes –menys fiables atesa la incertesa del moment– que de solucionar els problemes de la gent, que està tipa de les picabaralles i les pulles entre els dos socis de govern, que sembla que no entenen que, en una crisi, la prioritat és governar. I fa temps que manquen recursos, que el dèficit fiscal i en infraestructures acumulat no és assumible, que amb concert econòmic la situació seria molt diferent, que el dúmping fiscal de Madrid és escandalós i possible gràcies a les inversions en concepte de capitalitat, que l’Estat de les autonomies és un fiasco i no ha servit, malgrat les transferències de fons, per reduir les desigualtats entre comunitats i ha afavorit la capital de l’Estat: segons dades de l’Instituto Nacional de Estadística, entre l’any 2000 i el 2019 la participació percentual de les comunitats en el PIB estatal s’ha reduït en molts casos, no ha variat en altres –Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura, Galícia, Navarra i Melilla– o ha augmentat molt lleugerament –una dècima a Balears i Catalunya–; l’excepció és Madrid, amb un + 1,6%.

I, tanmateix, la segona onada s’ha gestionat millor a Catalunya que a Madrid: amb mesures més restrictives s’ha doblegat la corba de contagis tres vegades més ràpidament. Això s’ha traduït, a 29 de novembre, en 1.229 defuncions enfront de 2.706. Igualment sabem que els països amb economies sanejades destinen recursos (fins al 75% del volum facturat l’any anterior a Alemanya i el 70% a França) a pal·liar els efectes del tancament temporal de les empreses. Aquí no és possible perquè el sistema fiscal, a més d’injust, no és ni eficient ni eficaç.

I la coalició de govern es divideix a l’hora de l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat: Laura Borràs (JxCat), potser atreta pel “com pitjor, millor”, alinea el seu vot amb el PP, Cs i Vox; Gabriel Rufián (ERC), possibilista, vota afirmativament com el PNB i Bildu. Caldria traslladar aquest possibilisme a la Generalitat i governar sense oblidar que el suport als pressupostos del govern espanyol s’ha de traduir en exigències: polítiques d’ajudes a les empreses i els treballadors; amnistia; millora del finançament i inversions en salut, educació, infraestructures i recerca; fi de la repressió judicial; taula de negociació per parlar sobre el dret a decidir. Només així les enquestes acabaran tenint raó, perquè la no-política no és mai una opció i obre portes al populisme de l’extrema dreta.