Borràs

La tria està feta i, com que l’han feta democràticament els militants de Junts per Catalunya i a més a més per amplíssima majoria, ben feta està. Per diferents motius, l’elecció de Laura Borràs representa una aposta arriscada. Però a la vida, ja se sap, sovint cal arriscar per intentar vèncer. Al contrari del seu rival fins ahir Damià Calvet, ella no prové de les files de l’antiga Convergència i Unió. De fet, es va unir a la primera línia del procés el mateix 2017 per encetar una carrera política fulgurant. Així, la nova candidata representa el distanciament d’un llegat que defensa millor el PDeCAT. L’ascens triomfal d’una independent correspon també a la fatiga i els recels cap als partits. No és una tendència social recent, però en part del moviment independentista la falta de resultats immediats i la gestió partidista de l’octubre del 2017 han generat frustració, tornada en fastigueig i onades de recriminacions al fòrum cridaner de Twitter, on Borràs té legions de fans. Ara, colidera un nou partit, que intentarà remuntar les males expectatives electorals per a la dreta nacionalista catalana davant de l’altre gran actor, ERC. Domina bé el llenguatge i la comunicació, i s’entreveu una campanya sagnant contra ERC, que ja va començar ahir atorgant carnets d’independentistes vertaders o enganyosos amb vista a un hipotètic futur govern que vol “netament independentista”. Confrontació maximalista amb l’Estat espanyol que fins ara evita explicar com JxCat pensa implementar el mandat de l’1 d’Octubre ni, per exemple, quin model de sanitat defensa. I que s’acaba a les portes de la Diputació de Barcelona, on continua governant amb els socialistes. Serà Borràs també qui possiblement el 15 de febrer hagi d’aigualir el vi i negociar amb les ànimes diverses de l’independentisme. Sempre amb el permís de la investigació per presumpta fragmentació de contractes del Suprem.