Com un ou a una castanya

L’independentisme escocès malda per fer un segon referèndum. Però Boris Johnson s’ha plantat fent un Rajoy. És a dir, negant el dret a l’autodeterminació i qualsevol tipus de diàleg ni acord. La situació, doncs, és molt diferent a la de fa quatre anys, quan es va celebrar la primera consulta sobiranista. Ara bé, això no vol dir que la voluntat escocesa estigui abocada al fracàs. Aquí la melodia ens pot sonar a coneguda, però la lletra de la cançó és ben diferent. A Escòcia, l’independentisme es vertebra en un sol tronc, en un arbre sòlid i arrelat, amb veus diverses però amb unitat d’acció. A Catalunya, la força es reparteix en tres branques, de les quals cada dia neixen nous branquillons, i que a sobre es disputen l’aire per sobreviure –i es fa tot el possible perquè l’altre es corqui–. A Escòcia, l’independentisme està més ben valorat que mai per la gestió de la pandèmia. A Catalunya, no cal que els ho recordi. I, finalment, la democràcia anglesa no és l’espanyola. I ara Johnson fa un Rajoy,–o un Trump si volen–. Però, fins quan aguantarà? Què passarà si, tal com vaticinen les enquestes, el Partit Nacionalista Escocès obté el 54% de suport en les eleccions del maig? I aquí? Mourà fitxa el govern espanyol si l’independentisme supera el 50%? En definitiva, tan iguals com un ou i una castanya.