Parlar català

Per què no m’he plantejat mai estudiar l’eusquera o el danès? Entre moltes altes raons, perquè he viatjat al País Basc i a Dinamarca però he sabut per endavant que no era necessari dominar aquests dos idiomes, ni tan sols xampurrejar-los, per moure’ns per allà. En canvi, si estiuegés en una regió amb un únic idioma autòcton, difícilment dedicaria prou temps per parlar-lo, però sospito que, prèviament, estudiaria fins a poder citar de memòria les expressions més quotidianes. Què vull dir amb això? Doncs que les llengües, més enllà de la materna, són atractives quan un els troba utilitat. I que això també serveix per al català. En plena ebullició del debat sobre com intervenir perquè la llengua catalana no perdi presència al territori, i fins i tot en guanyi, potser convé apuntar al progrés social i a la millora de les condicions de vida dels més desfavorits com un dels elements que poden contribuir a invertir la corba d’ús de l’idioma. Perquè almenys a l’àrea metropolitana, on viu la majoria de la gent d’aquest país, la llengua d’ús habitual també guarda relació, en una gran majoria de casos, amb la classe social a què es pertany.

I és clar que s’ha de blindar la immersió lingüística, i és clar que hem d’exigir que qualsevol treballador de l’administració pública se’ns dirigeixi en català, i és clar que la campanya No em canviïs la llengua és tot un encert, i és clar que s’ha d’intervenir a les xarxes amb polítiques públiques per arribar a la canalla i als joves. I és clar que tot suma i que s’hi han d’invertir recursos per protegir una llengua que alguns ataquen per terra, mar i aire. Però mentre l’ascensor social estigui espatllat a les plantes més baixes, molta gent no incorporarà el català a la seva vida amb absoluta normalitat. Perquè el català només se salvarà en tant que el país s’ompli de gent per a qui triar entre el castellà i el català sigui tan difícil com triar entre la mare i el pare.