Bancs catalans a l’estranger

Els bancs de l’Estat espanyol han fet sortides a l’estranger, però limitadament. N’hi ha hagut dues que han estat desencertades. I especialment una, poc coneguda. Abans de la mort d’en Franco, el Banco de Santander temia que Espanya entrés en una revolució social i va comprar tota una sèrie de petits bancs a l’Amèrica del Sud. No eren cap meravella, però anaven tirant, i el Santander assegurava que si hi havia moviments revolucionaris a Espanya podia continuar la seva labor amb els bancs de l’Amèrica Llatina. Va tenir mala sort. Poc després de comprar-los, quasi tots aquells bancs deixaren de pagar el cupó del deute exterior.

Per al Santander, va ser sortir del foc per anar a les brases: les pèrdues eren superiors als recursos propis; es trobava en suspensió de pagaments. Davant d’aquella situació, el Banc d’Espanya podia haver fet una acció de poder i posar el Banc de Santander sota la Corporación Bancaria SA, de la qual jo era secretari. Suposava una cessió del Santander, però el Banc d’Espanya es va sentir generós i actuà amb el Santander d’una manera molt diferent de com ho havia fet amb els bancs catalans. Fa pocs anys, el Sabadell comprà el banc anglès TSB per 2.300 milions d’euros. Tampoc ha tingut sort, perquè poc després de ser-hi el servei informàtic del banc va fallar i la clientela es va quedar quinze dies sense informació dels seus dipòsits, crèdits o altres operacions. Era un fet que podia provocar la suspensió de pagaments però que el Banc Sabadell va salvar.

Feia temps que el Banc Sabadell parlava de fusions. Fins i tot el president del Sabadell, Josep Oliu, anuncià als accionistes que estava en negociacions per a la fusió amb un altre banc. Finalment, es va optar per la fusió amb el BBVA, però la informació no era completa, ja que no es coneixia tota l’estructura executiva del nou banc i no se sabia si amb l’operació es perdia el nom del Sabadell, ja que si seguien el criteri dels noms dels bancs fundadors el resultat seria el BBVAS, una mica complicat. Es diu que el motiu del trencament ha estat el preu de venda de les accions del Sabadell, però no m’ho acabo de creure, ja que aquest és el primer acord al qual s’ha d’arribar abans de res. El trencament de les negociacions el va fer segurament el Sabadell, ja que era l’absorbit i perquè si va sol té menys possibilitats de creixement. Ara estem pendents de saber què farà el BS després d’haver trencat les negociacions amb el BBVA en la que era una fusió per absorció. Mentrestant, el Banc Central Europeu segueix demanant la concentració bancària, ja que és més fàcil controlar vint bancs que no pas cinquanta. I cal suposar que no pot acceptar que un dels bancs que quedi sigui el Sabadell, amb un volum inferior als altres.

El Sabadell té una sortida i és possible que hagi adoptat triar-la, si és que un gran banc internacional li dona suport en capital. La solució consistiria en la compra o la fusió en igualtat de condicions amb un altre banc o que el Sabadell comprés diversos bancs relativament petits de països de la Unió Europea. Així podria conservar el nom. També podria buscar un increment dels seus beneficis actuals, que deuen ser quasi inexistents, amb l’entrada en un sector no estrictament bancari però proper com és el de les assegurances: Allianz? L’operació asseguraria el seu manteniment i li donaria capacitat per generar beneficis quan el tipus d’interès vigent és del 0%. La situació actual és difícil de mantenir. S’imaginen un banc que donés crèdit als seus clients amb un tipus d’interès inferior al 0% i que amb aquests crèdits els bancs rebaixessin periòdicament el crèdit concedit? Per fer aquestes operacions el Sabadell necessita més capital i liquiditat. Per això ha posat a la venda la seva filial anglesa. És un primer pas.