El parlament de Twitter

L’arena política ja no està en les seus parlamentàries. Ni en els mítings ni en els banys de masses que ha fulminat la pandèmia. Ni en les rodes de premsa, tan li fa si són presencials o virtuals. Ara la política es fa a cop de piulada. I el fet de tenir el dit lleuger i la manca d’un interlocutor cara a cara genera que el to es dispari i les clatellades virtuals guanyin valor en el mercat de les xarxes socials. I el que hauria de ser un divertiment s’ha convertit en una eina política per, bàsicament, desacreditar l’adversari. El problema és que no tan sols ho fan les bases dels partits per crear xup-xup, sinó també els caps de cartell. I no és només el que es diu, sinó com es diu. D’un agre desagradable en moltes ocasions. I en comptes d’eixamplar la base, s’eixamplen les diferències i s’enquista un rancor que ja em diran com es diluiria si fos necessari fer-ho a partir del 14-F. Que sí, que ja ho sabem, que quan l’aritmètica fa la seva màgia tothom es torna amnèsic i ningú recorda els punyals passats. Però es fa difícil pensar, ara mateix, la possibilitat d’un nou govern català plenament independentista. I esperin! Perquè encara queden dos mesos de piulades fins a les eleccions–o potser més, qui sap–. Veurem què passa al parlament de Twitter. No agafin crispetes perquè la cosa és de mal pair.