Amb la fera a les portes

Ideològicament, i ja des de finals dels anys 70, l’independentisme català s’ha autodefinit com un moviment democràtic i d’extracció popular, ancorat quasi en exclusiva a l’esquerra. Així, i al contrari d’altres moviments europeus d’alliberament nacional, l’independentisme català va fugir de qualsevol essencialisme identitari excloent, participant en el combat ferm contra l’extrema dreta en les seves múltiples expressions, que convergeixen sempre en una de sola: esclafar qualsevol avanç dels drets de la majoria social, limitant també les llibertats individuals. Un combat que a militants com ara en Guillem Agulló li va costar la vida. L’independentisme del procés no ha variat aquest tret ideològic bàsic, tot i incorporar la dreta catalana. El feixisme espanyol va lliurar una guerra contra les classes populars, les organitzacions de l’esquerra i contra tots els signes d’identitat de Catalunya. I va implantar una dictadura, aferrat a un discurs identitari espanyol uniformitzador i excloent. Com ens recorda aquests darrers dies part de la cúpula militar jubilada en les seves missives a un rei que en això no té opinió política...

A Catalunya, el populisme actual és patrimoni de partits de la dreta com ara Ciutadans. Els grupuscles de l’extrema dreta catalana que agafen la bandera independentista han estat una raresa minúscula, històricament rebutjada per la majoria d’un moviment que pretén la regeneració democràtica, en lloc de la involució dels ultres. Confraternitzar amb la fera és, per a l’independentisme dels somriures i dels drets, una barrera ideològica fonamental i infranquejable. Per això, la reunió de Josep Costa i Demòcrates amb grups ultres no és un error menor. Directament o indirectament és blanquejar l’extrema dreta quan més forta és. Amb Vox ja de tercera força al Congrés, amenaçant l’independentisme i la democràcia, i esperant seure al Parlament.