Isidre Molas

L’obra escrita d’Isi­dre Molas (Bar­ce­lona, 1940) mos­tra face­tes ben diver­ses. La més cone­guda és la que deriva de la seva ves­sant acadèmica, amb estu­dis de ciència política i recer­ques sobre elec­ci­ons i par­tits polítics. En canvi, és menys cone­guda la seva dedi­cació a la poe­sia, que en els seus anys pri­me­rencs va con­rear amb èxit i amb satis­facció per­so­nal i que va dei­xar quan va deci­dir que aquest no era el seu camí. I sobre­tot avui vull subrat­llar la seva prosa memo­rialística, acu­rada i evo­ca­dora, far­cida del rigor i de la reflexió dels seus tre­balls acadèmics, amb apunts d’autèntica lite­ra­tura del jo i dosis de ten­dra i poètica huma­ni­tat. En aquest ter­reny són reco­ne­gu­des les seves obres La ciu­tat llu­nyana (1981) i El meu temps de presó, 1962-1963. Tren­cadís de records (2010). Ara ha ampliat aquesta línia d’apunts de memòria amb Quan tot ens sem­blava pos­si­ble (Vic, Eumo, 2020), que tracta dels anys del Front Obrer de Cata­lu­nya (1961-1970) i que s’amplia enda­vant i endar­rere amb el seu ingrés a la Facul­tat de Dret (1957) i amb la cons­ti­tució del Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya (1976).

El lli­bre com­bina i enllaça tres nivells dife­rents però inse­pa­ra­bles: la tra­jectòria d’una nova gene­ració de joves inqui­ets i impli­cats en la lluita anti­fran­quista i el com­promís de trans­for­mació social, amb tots els debats de signe ideològic, tàctic i estratègic, per arti­cu­lar pri­mer un front, després un par­tit, que integrés totes les ener­gies dis­per­ses dels movi­ments de les esquer­res mar­xis­tes i revo­lu­cionàries. En segon lloc, inter­ca­la­des, en el punt just del fil cro­nològic, les bio­gra­fies dels per­so­nat­ges clau del procés polític des­crit des de la impli­cació per­so­nal. Des­fi­len així suc­ces­si­va­ment autèntics per­fils de Fran­cesc Casa­res, Joan Gomis, José Igna­cio Urenda, Alfonso Car­los Comín, Antoni Jut­glar, José Anto­nio González Casa­nova, Pas­qual Mara­gall, Daniel Cando, Miquel Roca Junyent, Josep Maria Vegara, José A. García Durán, Manuel Sacristán, Jordi Solé-Tura, Joan Reventós o Rai­mon Obi­ols. I un ter­cer nivell que inte­gra tots els altres i que esdevé el nervi de l’acti­vació de la memòria, que és la pròpia tra­jectòria per­so­nal, vital, intel·lec­tual i política en aquests anys de for­mació i fun­da­ci­o­nals.

Tran­sita així l’entrada a la Uni­ver­si­tat (1957), les pri­me­res llui­tes con­tra el SEU, la des­co­berta de la clan­des­ti­ni­tat, el comitè Inter­fa­cul­tats (l’Inter), la Nova Esquerra Uni­ver­sitària (1960), els vin­cles entre el Frente de Libe­ración Popu­lar (els Feli­pes) i l’Asso­ci­ació Democràtica Popu­lar de Cata­lu­nya, la con­fluència en el Front Obrer de Cata­lu­nya, el des­co­bri­ment de la figura de Fran­cesc Casa­res, amb qui faria de pas­sant, el pas per la presó (1962-1963), la vin­cu­lació a la càtedra de Manuel Jiménez de Parga (1963), la rein­cor­po­ració al FOC en sor­tir de la presó mal­grat una certa qua­ran­tena política o, com con­fessa, el fet que “vaig con­cen­trar-me en l’acu­mu­lació de capi­tal intel·lec­tual”, el que ano­mena inter­ludi canari (maig 1964 - maig 1965) per raó del ser­vei mili­tar. Els grans debats interns en el FOC; aquí situa el paper del soci­a­lisme gra­du­a­lista i el dilema reforma i revo­lució que en les suc­ces­si­ves con­ferències del FOC des de 1965 fins a 1969 ani­rien mos­trant, d’una banda, el pes real en el món obrer i en el món intel·lec­tual de les cèl·lules del FOC i cada cop més la deriva, com a la con­ferència de 1968, on “es des­fermà la ven­tada esquer­ra­nista amb dis­cur­sos con­tra el miratge d’aquells que cre­ien en el refor­misme soci­al­demòcrata”, i les ten­si­ons inter­nes i la des­a­pa­rició de facto, sense mort anun­ci­ada, del FOC. Molas ho viu des de la seva pròpia evo­lució intel·lec­tual i política amb l’expulsió de la Uni­ver­si­tat i els tre­balls a l’enci­clopèdia Larousse de l’Edi­to­rial Pla­neta, fins a la seva tesi (1970) i l’inici d’un procés d’arti­cu­lació acadèmica com a pro­fes­sor de la Facul­tat de Dret.

En uns moments de lite­ra­tura con­jun­tu­ral i efímera, de bar­ru­mera que s’esbrava, de lli­bres d’opor­tu­ni­tat i opor­tu­nisme, de vola­ti­li­tat intel·lec­tual, aquest lli­bre d’Isi­dre Molas situa una fita en el conei­xe­ment i ens il·lus­tra amb per­fils auto­bi­ogràfics impres­cin­di­bles.