L’avaluació, assignatura pendent

S’acaba el trimestre i, malgrat les circumstàncies excepcionals d’aquest curs “pandèmic”, mestres i professors resten molt ocupats amb el tema de les avaluacions de l’alumnat, dels informes corresponents, de les juntes d’avaluació, de la transcripció de les “notes” a les diverses plataformes, etc. Tant parlar d’innovació pedagògica i, a la fi, amb signes numèrics o amb expressions més “competencials”, tot trimestre acaba amb el corresponent informe d’avaluació.

Avaluar persones mai és tasca senzilla si a més aquesta avaluació també l’han de realitzar persones. És a dir, tota avaluació implica dosis de subjectivitat per part de l’avaluador, sigui exercida individualment o bé després d’una discussió en equip, sigui protagonitzada pel docent o bé que incorpori la valoració del mateix alumne o del grup d’alumnes (autoavaluació, coavaluació). Recordo que un antic professor universitari de didàctica sempre ens deia, a propòsit de l’avaluació, que es componia de dos elements fonamentals. En primer lloc, d’un tipus de mesura, quantitativa, qualitativa, acumulativa, ponderada, etc., i, en segon lloc, d’un element, igualment indestriable, que consistia sempre en un judici de valor i, per tant, amb la dosi de subjectivitat que això comporta. Per més que embolcallem els processos d’avaluació educativa de l’alumnat de components de pretesa objectivitat, a la fi sempre hi haurà un element valoratiu de l’avaluador que serà fruit de la seva expertesa i experiència, sens dubte, però també de la seva pròpia manera de ser i de valorar la tasca educativa i, en definitiva, de la seva cosmovisió.

Des del punt de vista pedagògic, l’avaluació és –hauria de ser sempre– un gran instrument d’aprenentatge, per a l’alumne indiscutiblement, però també per al docent. Per a l’alumne perquè, si es planteja amb sentit didàctic, l’avaluació permet saber què has après, com ho has après i què i per què no has pogut aprendre. En conseqüència et facilita regular i fer conscient el teu propi procés d’aprenentatge. Ara bé, perquè l’avaluació aporti aquest coneixement cal que no es plantegi en forma sancionadora, cercant només els errors o les llacunes de l’alumne. Al contrari, l’avaluació ha d’anar dirigida a descobrir i fer explícit el potencial que cada discent atresora i, per tant, ha de donar oportunitat a respostes múltiples i a l’aflorament del pensament divergent (no hi ha una única manera de veure la realitat ni de donar una sola resposta a un problema).

Per tant, l’avaluació hauria de premiar més l’esforç, originalitat i capacitat de reflexió i d’autoregulació de cada alumne, que no pas sancionar si s’han reproduït fidelment i unívoca determinats conceptes pretesament transmesos pel docent. Per això ens cal un replantejament de la finalitat de l’avaluació educativa i l’hem de separar dels aspectes merament classificatoris i qualificadors de l’alumnat.

Per al docent, l’avaluació ha de ser una oportunitat per reflexionar i revisar les seves pròpies pràctiques, perquè al donar oportunitat a l’alumne que expliciti el que pensa, sap o no sap, imagina o expressa de forma oberta i no sancionadora, permet aflorar les dificultats de comprensió i les formulacions errònies però, també, les seves potencialitats i els camins propis d’accés al coneixement que, potser, no són els mateixos que el professor planteja. En aquest sentit l’avaluació pot esdevenir un gran aprenentatge per al docent al permetre-li reorientar la seva pràctica professional i adaptar-la a les característiques singulars de cada alumne.

En una concepció de l’avaluació com la descrita, com haurien de ser els denominats informes d’avaluació? Sens dubte caldria que incloguessin també les conclusions i aprenentatges del mateix alumnat. En aquesta perspectiva, quin sentit té un notable o un aprovat, un assoliment satisfactori o un no assoliment? Urgeix un replantejament de l’avaluació en les diverses etapes del sistema educatiu i un canvi de mentalitat social que ho faci possible. L’avaluació ha d’estar al servei de l’aprenentatge de l’alumne, no al de l’interès de segmentació de la població escolar, avantsala de la mateixa segmentació acadèmica, laboral i social posteriors.