Opinió

Keep calm

Contra el derrotisme

Ales meves filles adolescents els han inculcat a escola tanta alarma sobre el canvi climàtic que s’ha arribat a produir l’efecte contrari al que la pedagogia ambiental pretenia: estan tan convençudes que tot està ja tan malament que pensen que ja no hi ha res a fer. Ni en l’àmbit domèstic, ni a gran escala. El món se’n va en orris, i la seva generació serà la que ho veurà. Reciclen, encara, i miren de tancar llums i aixetes, i eviten el plàstic, i tot això. Però ho fan més per una rutina desganada i un cert imperatiu moral que no pas amb l’esperança que això servirà d’alguna cosa. Si el món ja està condemnat, per què cuidar-lo? Amb el català, a vegades sembla que ens pot passar el mateix. Si està a punt de desaparèixer, com anuncien alguns, per què continuar parlant-lo? Només per rutina o imperatiu moral? Quin incentiu tenen els nouvinguts per aprendre català, si nosaltres mateixos els diem, enmig de grans escarafalls, que desapareixerà? La situació és complicada per a una llengua que té un veïnatge lingüístic que pressiona tant, i sense un poder polític que la defensi i la faci llengua d’estat. Al contrari: normalment, els parlants de català ens trobem en estats que actuen contra la nostra llengua. Aquesta és la clau per revertir la situació. Poder polític, i optimisme. A la sortida dels 40 anys de franquisme, s’hi va fer un impuls notable, amb l’adquisició d’eines polítiques més o menys rudimentàries i la il·lusió i l’optimisme compartits al voltant d’una llengua que significava llibertat col·lectiva i ascens i cohesió social. En sortir dels 40 anys d’autonomisme, haurem de repetir-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.