Dilemes

L’amnistia, per ara, és l’objectiu compartit per totes les forces i entitats independentistes. Només una solució política pot valdre per a un problema polític que s’ha judicialitzat. Però queda clar que perdrem qualsevol partida que es jugui amb l’estat profund i un govern espanyol majoritàriament subaltern d’aquell, sense lluitar per canviar les lleis que restringeixen les llibertats i democratitzar les estructures dels poders coercitius. La bandera de les llibertats ha de valdre per la immensa majoria de ciutadans de Catalunya i per d’altres llocs de l’Estat.

Hi ha, però, el dilema dels qui diuen que no hi ha res a fer i que cal marxar, sense explicar el com. I els qui diuen que cal marxar però que per assolir-ho cal reunir tothom que encara creu que hi ha alguna cosa a fer. En aquest cas, o bé s’assoleixen bona part dels objectius de democratització del marc polític, i això voldrà dir més possibilitats per a la lluita per la justícia social i l’autodeterminació, o bé, si el règim s’hi resisteix, el bloc social per la democràcia el farà entrar en contradicció posant, encara més, en evidència l’estat profund i eixamplant el nombre de partidaris de constituir repúbliques nacionals.

Un altre dilema és entre qui creu que repetint la lletania de la independència i apel·lant a la força del poble aquesta arribarà. I que, si no arriba, no és per la incapacitat dels qui ho preconitzen, sinó per la maldat dels traïdors i covards que han deixat de ser independentistes. Per això cal renegar de qualsevol gestió d’administracions que no siguin la República, tot i que quan convé hom no té manies de governar diputacions i consells comarcals conjuntament amb un partit del 155. L’altra opció no renuncia a l’objectiu de la República Catalana, però aposta per ampliar la via per accedir-hi a tots els demòcrates que vulguin. I alhora proposa utilitzar a fons totes les institucions com a exercici de bon govern, omplint i desbordant intel·ligentment els espais competencials i no desentenent-se del dia a dia, aconseguint acords puntuals fins i tot amb els adversaris estratègics, per poder-ho garantir.

En aquests dies, per exemple, en què l’estat de la llengua ha preocupat arran de diversos incidents entre usuaris i prestadors de serveis públics o privats, és bo recordar que existeix una Direcció General de Política Lingüística i una Agència Catalana de Consum, que tenen competències per fer complir la llei que dona dret a ser atès en català. Que fàcil que és després d’un incident respondre amb: “independència”, però no exigir a qui en té responsabilitats autonòmiques. O bé, en un altre àmbit, afirmar que fabulosos seríem amb una República sostenible d’economia circular i tantes altres virtuts, però mentrestant amb competències pròpies ser incapaços d’accelerar l’execució de la transició energètica.

El darrer dilema el tindrà l’electorat el febrer que ve. El malestar i la ràbia per la sensació de cul-de-sac polític, econòmic i de salut actual poden portar a actituds electorals imprevisibles. Així, l’abstenció pot esdevenir la bala perduda d’una ruleta russa que pot determinar perfectament una victòria de mínims per a Esquerra, Junts o els socialistes. Per això, qui vulgui fer un vot molt pensat haurà d’estudiar els escenaris posteriors. Quina de les tres forces té més capacitat de consensos amplis per assegurar majories estables necessàries per a una legislatura de transicions democràtiques, socials, econòmiques i nacionals. Quina força de les tres és partidària de l’statu quo i per tant només amb possibilitats d’acords amb les diverses dretes. I quina força marca una voluntat de destriar l’independentisme nítid del dubtós i, per tant, sense marge de maniobra de cara a qualsevol coalició.

L’exigència de nitidesa independentista, paradoxalment, alimenta el pol de l’espanyolisme, ara en mans de l’opció moderada socialista. En canvi llegeixo el que diuen Aragonès, Chacón, Calvet i Sabatés i tenen la virtut de definir prou bé espais ideològics diferents, tot i que poden trobar objectius comuns davant la crisi social i econòmica. I alhora coincideixen en la diagnosi sobre l’Estat, la necessitat de victòries parcials i d’acumular forces més enllà de l’independentisme.