Eutanàsia i reforma constitucional

Una llei d’eutanàsia no és una llei qualsevol. Com que afecta drets fonamentals ha de ser orgànica i requereix, per a la seva aprovació, majoria absoluta en una votació final en el Congrés dels diputats sobre el conjunt de l’articulat. Però n’hi ha prou amb això per despenalitzar determinats supòsits de cooperació al suïcidi? El dret fonamental sobre el qual gravita és el dret a la vida i a la integritat física i moral, i el Tribunal Constitucional ha tingut ocasió de dir en el passat que aquest dret no comporta un paral·lel dret a la mort. La pregunta, doncs, és si una llei d’eutanàsia no recrea un (inexistent) dret a morir.

Per reflexionar sobre aquest tema es solen utilitzar supòsits sagnants que ens mouen a la compassió, però les lleis han de ser normes generals sobre les quals modular-ne l’aplicació concreta, com ha fet la fiscalia en el cas d’Àngel Hernández, pel qual demana sis anys de presó, però ja ha anunciat que n’instarà immediatament l’indult si és condemnat. Cal recordar que la llei intenta donar “sortida” al casos que no troben empara en dues circumstàncies acceptades socialment i jurídica: la persona que sols manté les seves constants vitals si està connectada a una màquina pot ser desconnectada (eutanàsia passiva) i caben les cures pal·liatives que eviten el dolor accelerant el procés de mort (eutanàsia activa indirecta). Ara es vol fer altra cosa.

Cures pal·liatives? Precisament la deficitària situació dels serveis socials (Espanya es troba a la cua d’Europa) que acompanyen el final de la vida ha revoltat bona part del personal mèdic davant una llei que els afecta en tant que cooperadors necessaris de qui reclami posar fi a la seva vida. La nova llei facilitarà “desaparèixer” a les 50.000 persones que es calcula que estan vivint processos d’agonia, les primeres candidates a “gaudir” del nou servei eliminador. Una pensió menys, una pressió menys sobre els serveis assistencials, potser fins i tot una càrrega menys per a uns familiars abandonats a la seva sort. El jurament hipocràtic reinterpretat, la dada que un moribund acompanyat, assistit, valorat i reconfortat no demana quasi bé mai ser eliminat, aparcada.

És evident que hi haurà qui digui que l’eutanàsia no desenvolupa el dret a la vida en un sentit negatiu, sinó la llibertat personal, en una argumentació semblant a la que va permetre de reconèixer el dret de la mare a avortar sense més que complir alguns requisits burocràtics formals, ni encomanar-se a ningú, ni tan sols al pare de la criatura, perquè “nosaltres parim, nosaltres decidim”. Però per fer-ho s’utilitza l’expressió “dret a morir dignament”, per tant, apel·la a aquest suposat dret no a posar fi a la pròpia vida, sinó a fer-ho amb dignitat, que es fa equivaldre a fer-ho com un vulgui, fins i tot obligant els poders públics a posar a disposició de la persona els mitjans per fer-ho, si ho vol fer. Justament en relació amb aquesta llibertat per decidir posar fi a la pròpia vida, la proposició de llei recull en la seva exposició de motius que vol garantir un context de llibertat “descartant pressió externa de qualsevol mena”. Ah, però ja sabem què passa amb l’ “excusatio non petita”: si diu això és perquè se sap que aquí rau el perill. El legislador ho pensa d’aquells que, al voltant del moribund, estiguin interessats que desaparegui, però s’oblida de tot l’entorn que, igual que amb la mare que vol desprendre’s del fetus, és hostil al manteniment d’una vida que se’ns fa incòmode contemplar.

El dret a la vida del qual parla l’article 15 de la Constitució es veu així reconvertit: la llei fa que inclogui, amb totes les garanties que es vulgui, un dret a la mort en el sentit que els poders públics han de proveir els recursos per fer-ho efectiu. Si el TC va dir que no és així en l’actual redacció constitucional, crec que caldria la reforma de la Carta Magna (una reforma, per cert, agreujada, necessitada del consens social gegantí que mereix un tema així) si es vol incorporar, a l’estil de sols tres països europeus, el que considero el clau definitiu per reblar, no la compassió, sinó una cultura de la mort escrita negre sobre blanc pel legislador espanyol.