Un bany de realitat

Tots tenim amics o familiars que han passat la Covid-19 com si fos alguna cosa més que un fort constipat o una pulmonia. Potser a vostè li ha passat. Alguna molèstia, cansament, però res que impedeixi fer vida normal –si ara es pot qualificar de normal, la vida–. Però aquesta pandèmia té moltes cares, i els testimonis dels que han patit els casos més agressius i extrems són colpidors. En vam poder escoltar un munt a La Marató. La incertesa de patir una malaltia desconeguda, la soledat, el dolor, no voler dormir per la por de no despertar-se, veure morir el malalt del costat i les dures seqüeles que has de pagar si tens la sort de sobreviure. El sofriment dels que no van poder acomiadar els seus familiars, el treball impagable del personal sanitari, la cruesa que es viu en les residències d’avis. Més enllà del debat de si ha de ser la ciutadania qui financi la recerca científica –que no hauria de ser així–, La Marató no només va ser una iniciativa per recaptar diners en un moment de crisi sanitària, sinó també un bany de realitat que tant de bo hagi tingut efecte en aquests dies especialment crítics. Cuidem-nos, perquè així ens protegim tots. Descafeïnem el Nadal, perquè si no el que fem és llançar una moneda a l’aire amb moltes possibilitats que surti creu. I prioritzem allò que realment és important: la vida.