Tribuna
Reconversió industrial
El cineasta documentalista Luis López Carrasco, nascut a Múrcia el 1981, era un nen quan el Parlament de la comunitat autònoma murciana va ser cremat, el 3 de febrer del 1992. Aquell va ser l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, de l’Exposició Universal a Sevilla i de Madrid com a capital cultural europea, de manera que l’Estat espanyol, on fins i tot hi havia tan poca vergonya a nivell oficial per celebrar el “quinto centenario” de l’anomenat descobriment d’Amèrica, semblava que fos una festa sense estalvi per festejar el seu progrés i la seva modernitat de reconeixement internacional. Tanmateix, hi havia llocs amb un gran malestar social des que, feia uns anys, el govern nominalment socialista de Felipe González havia impulsat una reconversió industrial que va representar la privatització d’empreses públiques, la venda de companyies a capital multinacional, una multitud d’expedients de regulació i, en alguns casos, tancaments d’indústries. Un d’aquests llocs era Cartagena, on uns 30.000 treballadors, d’una població de 175.000 habitants, temien quedar-se sense la seva feina a les drassanes, foneries i empreses d’adobs. No va ser un temor sense fonament i, de fet, va complir-se. Les protestes, amb molta tensió i una forta repressió policial, van culminar amb l’esmentat incendi del Parlament de Múrcia provocat per manifestants irats que consideraven que les “seves” institucions no els protegien i ni tan sols els escoltaven.
Passat el temps, adquirint una consciència política i una voluntat de fer un cinema en conseqüència, Luis López Carrasco (que abans, el 2013, va realitzar El futuro, a propòsit de l’Espanya del 1982 en què el triomf del PSOE anunciava enganyosament una transformació profunda d’una realitat marcada pel pes del franquisme) ha abordat les contradiccions del 1992 des d’un present en què, cuejant-hi els efectes d’aquella reconversió industrial, domina la precarietat laboral, amb la pèrdua de tants drets dels treballadors, en una economia de serveis dependent del turisme. Ho ha fet amb un documental amb un títol irònic, El año del descubrimiento, que s’ha convertit en un cert fenomen: amb una distribució limitada a poques sales, omple cada sessió programada.
A bona part de les seves tres hores de durada assistim a converses enregistrades en un bar de Cartagena (triat pel fet que és un punt de reunió de gent diversa) en què es parla de la situació política i de la decepció que provoquen els polítics, de les condicions i perspectives de treball i/o d’atur, dels desequilibris territorials i de les desigualtats creixents, de la immigració, de la destrucció del medi ambient, de la poca confiança en el futur que, sobretot, sembla adherida als joves. El muntatge, amb una estructura a la manera d’un trencaclosques, va traçant històries personals a través de testimonis que, monologant davant la càmera, van explicant les seves vides, de manera que l’individual dialoga amb el col·lectiu. A vegades, davant tanta xerrameca de taverna, és possible tenir una sensació de reiteració i pensar en la conveniència d’una mica més de tisores. Tanmateix, en la seva última hora, el film adquireix una força immensa.
En aquest tram final, diverses persones implicades en aquelles protestes dels cartaginesos recorden els fets i reflexionen sobre què va propiciar-les i quines són les conseqüències. I és així que ens anem fent preguntes. Per què el PSOE de Felipe González, en contra de part dels seus votants, va emprendre aquella reconversió industrial? Quina mena de progrés invocaven? Fins a quin punt la Unió Europea va imposar una desindustrialització de l’Estat espanyol i el va condemnar al sector terciari i a dependre del turisme? Acceptant la necessitat d’una reconversió, com és que es van malvendre tantes empreses públiques i es va malgastar tant? A costa de la precarietat dels treballadors, els polítics van aliar-se amb els grans accionistes entrant per les portes giratòries? Quin paper hi van tenir els sindicats per acabar tan desacreditats? La derrota en aquelles lluites obreres va donar pas a la desintegració d’una força col·lectiva, a la claudicació i al conformisme? La por a perdre encara més i l’ham del consumisme, tot i que exercit cada cop amb menys diners, ens ha sotmès? És així que El año del descubrimiento ressona poderosament en el present. En fi, amb tot, bon Nadal.