El dret a no aprendre a matar

Estaven disposats a anar a la guerra, sí, però a la guerra contra l’analfabetisme i les injustícies socials; aquesta era la forma que havien escollit per servir la pàtria tot reivindicant el dret a no aprendre a matar. Volien construir, no destruir. Eren Pepe Beunza, Jesús Viñas, Martí Olivella, José Luis Lafuente, Ovidio Bustillo, Vicente Amurgos, Guillermo Luis Cereceda, José Díez, Esteban Zabaleta, José Antonio Monteserín, mestres, estudiants, exseminaristes, catalans, valencians, madrilenys, andalusos, asturians, castellans, el primer grup organitzat d’objectors de consciència al servei militar per raons ètiques i polítiques. D’ells va néixer un manifest altament compromès, Un camí cap a la pau, difós la nit de Nadal de 1975, un mes després de la mort del dictador, amb un fort impacte mobilitzador entre els joves que s’anaven despertant a nous temps de canvis. El van escriure a l’Hospitalet de Llobregat, al barri de Can Serra, que en pocs anys havia passat de 2.700 a 30.000 habitants per les migracions del sud, un de tants exemples d’especulació i de planificació urbanística contra les persones. Allà alguns d’ells realitzaven un servei civil autogestionat per millorar la vida dels veïns: casal d’estiu, llar d’infants, llar d’ancians, classes per ensenyar a llegir i escriure –el 1975 hi havia 7 milions d’analfabets al país–. Es negaven a ser quintats –“comencem per nosaltres mateixos el desarmament universal”, deien– i els van tancar al castell de Sant Ferran de Figueres, però van engegar el moviment de desobediència civil més gran d’Europa i van guanyar.