La pàtria explicada al meu gos

Per a des­es­pe­ració del meu gos i de la immensa majo­ria dels seus congèneres, aquest dis­sabte aca­barà amb una festa patriòtica. Com si la soro­llosa tri­fulga bèl·lica de la revet­lla de Sant Joan aquest any s'hagués d'eter­nit­zar, les deto­na­ci­ons segui­ran tren­cant la nit i, a la vegada, una munió de sis­te­mes ner­vi­o­sos humans i canins. No sabem, encara, qui pro­jec­tarà cap a l'atmos­fera tota la tensió pas­si­o­nal acu­mu­lada; si seran els segui­dors més expan­sius de la selecció indis­so­lu­ble o els seus anta­go­nis­tes, els par­ti­da­ris del Para­guai, que, com sap tot­hom, són mul­ti­tud entre els habi­tants d'aques­tes ter­res pro­fun­des. Si con­nec­ten amb les cade­nes de tele­visió o ràdio que ho seguei­xen amb els ànims més exci­tats, i admi­ren aquells comen­ta­ris­tes que sem­blen haver sor­git direc­ta­ment d'alguna tribu visigòtica, segu­ra­ment des­co­bri­ran que els patri­o­tis­mes ten­dei­xen al ridícul, i que només cal una mínima distància emo­ci­o­nal per ado­nar-se'n. Distància que aquí, en aquest cas, es dóna molt, mal­grat les com­pli­ci­tats i els lli­gams afec­tius esta­blerts amb la nom­brosa repre­sen­tació blau­grana pre­sent a la selecció i tots els cors des­con­cer­tats per les adhe­si­ons irre­fle­xi­ves que aquesta sen­ti­men­ta­li­tat des­en­ca­dena.

En gene­ral, però, és fàcil adver­tir que tota aque­lla fat­xen­de­ria rum­bosa cele­brant les victòries resulta gro­tesca, i que també ho és el seu revers: la rebe­que­ria des­con­so­lada i auto­des­truc­tiva que segueix a les der­ro­tes. El patri­o­tisme estima la remor i l'agi­tació, ambi­ci­ona ocu­par els car­rers i els ànims, busca el repte, el des­a­fi­a­ment del jo més encara, i per damunt de tot, neces­sita topar amb l'anta­go­nista que el con­forma i que l'acaba rea­fir­mant. Deu ser per aquesta raó que amb la seva pròpia exal­tació garan­teix la futura exal­tació contrària. El recent­ment finat Sara­mago va dei­xar, res­pecte a això, una frase fantàstica: les victòries tenen l'incon­ve­ni­ent que mai són defi­ni­ti­ves, i les der­ro­tes tenen l'avan­tatge que mai són defi­ni­ti­ves. Men­tres­tant i ja que no tot­hom és mem­bre del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal per aban­do­nar-se a la temp­tació i con­ce­dir-se el gust a tiso­ra­des, els coets esde­ve­nen una alter­na­tiva plau­si­ble, un ins­tru­ment per­fecte. S'enfi­len i s'expan­dei­xen trans­por­tant mis­sat­ges de con­tin­gut abso­lu­ta­ment nítid a les ore­lles adversàries.

Aquests dies, fa gràcia veure aquells no-naci­o­na­lis­tes que a vega­des par­len de nosal­tres com si fóssim cavernícoles, arra­pats a la bico­lor amb la cara encesa. I és curiós obser­var com volen i dolen. Com vol­drien incloure'ns en les seves expan­si­ons, però com ens exclo­uen a còpia d'invo­ca­ci­ons a la «eñe», a la tau­romàquia o a la tes­tos­te­rona. La iden­ti­tat és un ésser viu que s'adapta, es modi­fica i que l'ambi­ent i les cir­cumstàncies per­so­nals aca­ben mode­lant, però sor­geix d'una força pro­funda, tan arra­pada com la pulsió sexual i que com aquesta és con­ve­ni­ent por­tar amb una certa con­tenció. No és acon­se­lla­ble anar pel món fent osten­tació de les erec­ci­ons. Sigui quina sigui la sen­ti­men­ta­li­tat que s'ele­varà i escla­tarà aquesta nit d'estiu, a més de des­en­ca­de­nar els pànics canins, dipo­si­tarà la lla­vor del res­sen­ti­ment en les sen­ti­men­ta­li­tats opo­sa­des; més o menys com la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal. Són cer­cles vici­o­sos, lògiques que es retro­a­li­men­ten, que ofe­rei­xen victòries apa­rents però que es pro­jec­ten cap a l'infi­nit. Dinàmiques que convé desac­ti­var però que, com és obvi, la sentència reforçarà. En fi, si ni una tímida fede­ració ha estat fac­ti­ble, caldrà bus­car nous camins men­tre, sota la taula, un parell d'ulls tre­mo­lo­sos seguei­xen implo­rant una expli­cació.