L’home dels nassos

Un dels misteris que em tenia més encuriosit en la infància era l’esperada aparició de l’home dels nassos. Tal dia com avui, de bon matí, encara no trèiem el cap al pastador i el pare ens deia “vigileu bé que avui passarà per la plaça un home amb tants nassos com dies té l’any”. L’home dels nassos. Esperàvem l’aparició d’un ésser fantàstic amb tres-centes seixanta-cinc narius amb la mateixa credulitat i il·lusió que havíem fet cagar el tió i que esperàvem els Reis, els de l’Orient. Tots els personatges que passaven per la plaça en tenien un, de nas, és clar, però això ho vam saber més tard, quan havíem deixat de ser infants, crèduls i il·lusos. Avui, 31 de desembre, Sant Silvestre, darrer dia de l’any, el pare ja no hi és per dir-nos que cerquem l’home dels nassos. Ens hem fet grans, però qui sap si, vigilant molt bé, veurem que Felip VI fa les maletes, se’n va a trobar el seu pare emèrit i no torna; o que Sánchez i el seu govern acceleren la reforma de la sedició del Codi Penal, no tremolen amb els indults i promouen la llei d’amnistia. Potser veurem la fi de la repressió i que fiscals i togats del Tribunal Suprem espanyol proven de fer justícia en comptes de rebolcar-se en la venjança. O una taula de diàleg en què es discuteixi quan i com es farà un referèndum. O qui sap si la unitat estratègica de l’independentisme o, si més no, la fi de l’esbudellament entre els uns i els altres. O que el govern tracta els autònoms amb dignitat... Per buscar, que no quedi, però em temo que és més fàcil que abans descobrim l’ home de les tres-centes seixanta-cinc tarotes. Bon any nou i que la vacuna no ens faci traïdors.