Glòria al cine

Vaig passar les tardes de diumenge de la meva infantesa al cinema del meu poble. Amb la seva desaparició, vaig perdre el meu primer cinema. Després n’he perduts molts més amb totes les crisis i reconversions de l’exhibició cinematogràfica. Ara visc en un poble on hi ha un cinema propietat de l’Ajuntament. Per celebrar-ne l’existència, en un moment en què no cal dir que la Covid-19 va accelerant el trànsit del consum audiovisual a les plataformes, a vegades hi vaig. De fet, mentre semblen condemnats els multicinemes que van destrossar les antigues grans sales, potser sobreviuran els cinemes de poble de propietat municipal, aquells que exhibeixen films d’autor, les filmoteques.

El cas és que l’última vegada que he anat al cinema del meu poble actual va ser per veure-hi The Glorias, un film de Julie Taymor sobre la periodista i activista feminista nord-americana Gloria Steinem, un mite vivent. Entre el seu didactisme i algunes imatges al·lucinades, no em va acabar de fer el pes. Encarnada en aquesta ocasió per quatre actrius (Ryan Kiera Amsytrong, a la infantesa, Lulu Wilson, a l’adolescència, Alicia Vikander, a la joventut, i Julianne Moore, a la maduresa) i al final per la mateixa Steinem, potser en part va ser així perquè, com a personatge interpretat per Rose Byne, em va fascinar a Mrs.America. Al final d’aquesta sèrie, se sent aquest pensament de Steinem: “Canviar-ho tot ens durà molt de temps. Ens enfrontem a deu mil anys de patriarcat i de racisme. Però hem de continuar avançant en bloc. Ens mantindrà el que podem arribar a ser sense els murs i les presons on ens han posat a la força. Tot just ho comencem a descobrir. I tant se’n fa quan pugui durar aquesta revolució perquè no hi pot haver marxa enrere.” Potser ho va dir mentre jo encara anava al cinema del meu poble i encara ho tenim per descobrir del tot. Bon any.