Tres senyores i un vestit

Es va reflexionar molt sobre els patrons de les dones, es va discutir on era el límit de la seducció, de l’elegància, de la subtilesa, de l’enginy femení. M’ho explicava fa cinc anys, a propòsit d’un reportatge, Carme Basté, la directora de Tres senyores i un senyor (1993-1995), a TV3. Basté destacava el perfil periodístic de les tres presentadores en el que era un programa d’entrevistes distès, i en el qual els entrevistats feien alguna concessió a l’entreteniment. També elles adoptaven un rol perquè la televisió és una actitud. I les campanades són un xou en el qual la dona es redueix a un cos. Es prioritza el somriure al discurs. No s’escolta, es mira. Cristina Pedroche alimenta el joc, apel·la a la seva llibertat individual a la disfressa i a l’exhibició, i ho ha convertit en una efectista i efectiva campanya de màrqueting. A TV3 van voler jugar aquest any a posar-se purpurina per una nit. I veient les tres periodistes , referents, dels magazins informatius vestides del país de l’arc iris a la recerca de l’unicorn, el debat es repeteix: el vestit de la dona. Que si massa vermell, escotat o de boda gitana. Només la capa castellana de Ramón García, sortit d’un episodi de Fortunata y Jacinta, ha posat el focus en ells. Un esmòquing femení empodera i fa festa elegant. Calla, que després les hauríem criticat per massa serioses.