Vanitat

Potser un dels efectes col·laterals de la pandèmia serà el de fer-nos més humils davant els afers del món, però en el país dels milhomes no serà fàcil. La vanitat la portem a l’ADN i és marca de la nostra espècie animal. Un irlandès genial, Jonathan Swift, la va identificar a la seva època i en va fer motiu de sàtira inclement als seus Viatges de Gulliver: aquells patètics lil·liputencs bufats eren la caricatura en miniatura dels grans homes del seu temps. Els que tenim com a llengua pròpia el català disposem d’expressions de gran eficàcia descriptiva per posar en evidència els vanitosos. La llengua ja ens acull amb la feina feta i ens ofereix eines per a combatre el fenomen. Em venen al cap dues expressions en la millor tradició de la saludable tendència escatològica dels catalans: “pet presumit” i, si cal amplificar la imatge, “cagarro tibat”. Quina meravella. Clar i català. Ara, la vanitat és de mal combatre. L’editor Jaime Salinas (fill del poeta Salinas), un home discret que va jugar un paper important en editorials com Seix Barral, Alianza i, sobretot, Alfaguara, en dona testimoni en una correspondència que ha editat magníficament Enric Bou (Tusquets). Salinas, d’educació cosmopolita, va aterrar a Barcelona als anys cinquanta i va connectar amb el grup dels Gil de Biedma, Ferrater, Castellet, Barral... A Carlos Barral el trobava d’una vanitat malaltissa: “Si algun dia, pel que fos, al Carlos i a mi ens afusellessin junts, estic segur que tornaria de la tomba per explicar a tothom que a ell el van matar amb més bales que a mi.” Ah!, s’exclama Salinas, quina immensa vanitat la del jove barbut! Temo que en Barral era un de tants.