Comparacions odioses

Tot i que no es fa estrany que tot s’aprofiti i es tergiversi per desacreditar un adversari polític, he llegit amb perplexitat una diversitat de comentaris a les xarxes socials que afirmen que l’assalt al Capitoli de Washington, per part d’una multitud de partidaris de Trump, presenta una naturalesa similar (o fins i tot idèntica) a la d’accions relacionades amb el procés independentista català, si on es refereixen a la totalitat del mateix. Tal qual, sense miraments.

Parlen de populisme i d’intent de cop d’estat. Remeten a les sessions del 6 i el 7 de setembre del 2017 al Parlament de Catalunya amb l’argument que s’hi van votar unes lleis “anticonstitucionals”; pengen imatges de la concentració davant la seu de la conselleria d’Economia; insisteixen en la il·legalitat del referèndum de l’1 d’octubre; comparen la incitació de Trump amb l’“apreteu” de Torra, de manera que els assaltants trumpistes i els membres dels CDR es posen al mateix sac; recorden amb indignació les reaccions contra la sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes.

És així que una acció derivada de no encaixar una derrota electoral (i, per tant, de no acceptar una regla del joc democràtic) es veu igual que un procés que, sense que això vulgui dir que no se’l pugui qüestionar, pretenia afrontar un problema polític a través d’una votació. I també s’iguala a unes protestes contra abusos de poder que falsegen una democràcia. No és per res que Casado o Arrimadas també hagin comparat els assaltants trumpistes amb tots els que han assetjat institucions per protestar contra el funcionament precari del sistema democràtic. També s’han fet altres comparacions igualment qüestionables. Comparar (mal) intencionadament i barrejar-ho tot és una perversió que, d’entrada, du a anàlisis polítiques lamentables a diferents bandes. I a no albirar cap sortida a un conflicte.