Opinió

Tribuna

Visca la tele

“A qui se li podia haver acudit mai tenir un aparell que decideixi per tu què cal veure a cada moment?

Recor­deu quan la tele­visió era el Mal? Les mares i els pares cons­ci­ents sabien que aquell apa­rell era una pode­rosa arma d’ali­e­nació que des­truïa l’espe­rit crític i con­ver­tia la cana­lla en autòmats al ser­vei del con­su­misme, i també trin­xava la vida fami­liar. En Xesco Boix va des­criure per­fec­ta­ment aquesta idea: “Hi ha una capseta que és de color verd, que diu bes­ti­e­ses a tort i a dret. La miren els grans, la miren els xics, i els que mani­pu­len s’hi lle­pen els dits.” És clar que aquesta cançó la va gra­var el 1978, a la pre­història de l’era tele­vi­siva actual: només hi havia dos canals dis­po­ni­bles, diri­gits per un govern espa­nyol teòrica­ment entre­gat a la tran­sició cap a la democràcia però encara amb un gran tuf ranci.

Al cap de sis anys va néixer TV3 i el 1989 entra­ven les pri­me­res cade­nes pri­va­des. Amb la fi del mono­poli començava a entrar aire fresc, però por­tava noves ame­na­ces. Si la tele dels anys setanta difo­nia valors poc democràtics, almenys ho feia durant un temps limi­tat: eme­tien només unes hores cada dia, per aca­bar amb la mítica carta d’ajust que després es des­in­te­grava en una imatge de píxels blancs i negres i un so de fre­git insu­por­ta­ble que obli­gava a tan­car l’apa­rell. En pocs anys es van mul­ti­pli­car les opci­ons i els hora­ris es van esten­dre fins a donar la volta al rellotge. La cana­lla ja no havia d’espe­rar a la tarda per veure pro­gra­mes pen­sats per a ells (i que s’aca­ba­ven abans de sopar) perquè en tenien al seu abast dia i nit. I jun­ta­ment amb els pro­gra­mes, una ofen­siva comer­cial extra­or­dinària per­fec­ta­ment diri­gida a tots els sec­tors pos­si­bles de la població. En Xesco Boix estava pre­o­cu­pat pel con­su­misme dels anys setanta, però allò només era un assaig tímid del que estava a punt d’arri­bar.

Més tele que mai i unes pau­ses publi­citàries tan llar­gues que feien obli­dar què carai esta­ves mirant... nines esti­lit­za­des amb cui­xes impos­si­bles perquè les nenes s’hi emmi­ra­lles­sin o en forma de nadons perquè anes­sin prac­ti­cant, esco­pe­tes per a la futura viri­li­tat dels nens –de plàstic de colors per no fer-ho tan sinis­tre–, colònies per a sen­tir-se desit­ja­bles, xam­pany per som­niar fes­tes gla­mu­ro­ses, cot­xes per a vacan­ces fami­li­ars, piz­zes per tenir un àpat fet en 15 minuts i mun­ta­nyes d’altres coses que no sabíem que podíem neces­si­tar o desit­jar. Aquell apa­ra­dor en movi­ment era difícil de resis­tir. Algu­nes famílies de pedra picada es van­ta­ven de no tenir tele­visió a casa per pro­te­gir-se d’aquest atac cons­tant (conec alguna cri­a­tura molt afi­ci­o­nada a bere­nar a casa dels avis on, curi­o­sa­ment, sí que en tenien), però la majo­ria inten­tava limi­tar les hores d’expo­sició, acon­se­llats regu­lar­ment per edu­ca­dors i psicòlegs. Una lluita dura. “Ves a jugar”, “ves a lle­gir”, “tanca la tele, que no saps ni què hi fan”, “al matí no s’obre la tele”, “a l’hora de sopar ens expli­quem les coses”. Buf.

Però si pensàvem que ja coneixíem aquell mons­tre tan poderós i tard o d’hora acon­se­guiríem domar-lo, ens equi­vocàvem del tot. Sense gai­rebé ado­nar-nos de com havia pas­sat, a casa hi havien entrat noves pan­ta­lles i pan­ta­lle­tes. Mil cops més potents, mil cops més atrac­ti­ves. La tele­visió va veure des del seu lloc pre­e­mi­nent de la casa (al men­ja­dor, davant del sofà, en un moble pen­sat per a ella, com si fos un altar) com pas­sa­ven dies sense que ningú pensés a enge­gar-la. Pot­ser hi havia un parell de per­so­nes al sofà, amb tan bona visi­bi­li­tat, però cadascú estava pen­dent de la seva pan­ta­lla par­ti­cu­lar sense ado­nar-se de la bui­dor d’aque­lla planxa fosca. A qui se li podia haver acu­dit mai tenir un apa­rell que deci­deixi per tu què cal veure a cada moment?

A la pre­història alguns ano­me­na­ven la tele­visió la “caixa tonta”. Ho feien per menys­prear-la, però avui sabem que tenien raó perquè no n’era gaire, de llesta, i per això dels nous apa­rells en diuen “smart tv”. És una manera hàbil de com­pe­tir amb les pan­ta­lle­tes que li han robat l’hege­mo­nia (demos­trant, un cop més, que la mida no és impor­tant). Així ha acon­se­guit resis­tir i man­te­nir-se al seu lloc. I s’ha tro­bat amb ali­an­ces ines­pe­ra­des. Perquè, de tant en tant, els adults de casa, des­es­pe­rats en veure com els petits no es desen­gan­xen de les pan­ta­lle­tes (“si estic fent deu­res! / escol­tant música / jugant amb els amics/ escri­vint un mail / mirant el Polònia d’ahir!”) sen­ten la seva pròpia veu dient allò que mai hau­rien pen­sat: “perquè no tan­ques la pan­ta­lleta i mirem una mica la tele?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia