Contradicció

Les contradiccions tenen mala fama. Sonen a taca. Quan parlem d'algú que ha incorregut en contradiccions, ho fem com si fos algú que ha perdut valor, com si de cop passés de ser un cacau de qualitat a ser un simple succedani. Hi ha gent que viu fixada, obsessionada a no caure en la contradicció. Tant que abans de fer cada pas repassa tots els que ha deixat enrere. Ho fan com si mantenir sempre les mateixes idees, la mateixa direcció, com si preservar-nos immutables en el credo d'una determinada essència, fos una ortodòxia a la qual no tenim dret a renunciar. Però fins i tot qui busca aquest purisme veurà, si fa un repàs al seu trajecte vital, que hi ha diferències o una clara confrontació, fins i tots, entre el que pensava i el que feia ja no fa deu anys, sinó fins i tot un any enrere, i com actua o argumenta en el present. I això només significa que, sense abandonar els eixos argumentals de la nostra existència, hem fet un exercici d'adaptació en funció d'un canvi de context, per la irrupció d'uns elements que facin canviar les circumstàncies, com potser, per exemple, l' amor. La contradicció forma part de la vida. Potser la tenim tan assenyalada precisament perquè el que ens costa és admetre aquest fet, que és com admetre que després de la vida ve la mort, o que la felicitat no és eterna, sinó que s'alterna amb episodis d'infelicitat o de melangia. Potser és aquesta incapacitat d'assimilació, la que ens fa fugir de la contradicció, un element que pot ser un indicador útil d'un procés de maduració, sempre que sorgeixi d'una reflexió, d'una ressituació dels objectius i una reformulació del pensament en funció dels coneixements, les destreses i les habilitats que hem anat adquirint. Si estan forjades des del raonament, no des de la vacuïtat, les contradiccions poden arribar a ser beneficioses.