la crònica
Balanç de l’any
A final d’any és habitual que empreses i institucions facin balanç de com els han anat les coses, si s’ha aconseguit els objectius pretesos, i dels obstacles que han interferit en l’assoliment del que s’havia previst. Tots, fins i tot en la nostra vida privada, fem balanços del que fem i vivim, a vegades implícit. Alguns en fan constantment, a mesura que l’any avançava, o de “situació” que en dirien els economistes o de “progrés” segons els pedagogs. Molts en fan intensament quan acaba l’any i els acompanyen de desitjos i promeses que després no es compliran. Les persones hauríem de fer balanç de la nostra vida, de manera permanent i sense por, per fer que el nostre balanç final, anual o de vida, sigui millor. Les institucions que ens governen també haurien de fer aquest balanç de manera periòdica i explicar-lo als ciutadans. Recordo els balanços que feia l’alcalde Joaquim Nadal per Sant Esteve, que la premsa local després recollia al detall, en la tradicional roda de premsa en què es feia el repàs de l’any que acabava i les previsions per a l’any següent. També era una manera d’agrair a la premsa el seu treball. Haig de dir que, tal com van les coses, la trobo a faltar.
Avui un balanç d’aquest estil seria ben rebut. Als diversos significats que li podríem donar tindria el de retre comptes i fer aquella sana autocrítica que ha desaparegut de fa temps del llenguatge polític. És una llàstima que això sigui així perquè ens estem acomodant a no interessar-nos gaire per les coses que ens afecten i no ens preocupem per gaire més que per tot allò que ens molesta o afecta en particular.
Venim d’un any molt i molt complicat. Ha estat l’any de la Covid-19, que ha deixat poc operatius els comptes municipals per la manca d’obres i, contràriament, amb força romanent a la caixa per la baixa execució dels projectes aprovats. Ha estat l’any del temporal Glòria, que ens ha deixat obres de reparació encara pendents. També és el de les reiterades i preocupants licitacions desertes, el d’obres polèmiques, quasi inacabables, com les del carrer de la Creu. Ha estat l’any de la implantació pilot de la nova recollida selectiva intel·ligent al barri de l’Eixample i Barri Vell. Ha estat l’any de l’entrada d’ERC al govern de la ciutat que ha donat aire a un equip desgastat, en minoria i poc dinàmic. Hem viscut un any lamentable per als barris vulnerables de la ciutat, que han viscut talls de subministrament elèctric massa freqüents. La seguretat ciutadana s’ha mantingut sota mínims i amb prou feines s’ha vist patrulles circulant per la ciutat. Ha estat un any negre per al comerç local, que ha vist el tancament de més d’un terç dels seus negocis i sense perspectives de poder aixecar el cap. Un any de patiment per a la cultura, en totes les seves expressions, que continua reclamant ser considerada un servei essencial. Un any frustrant per al Girona FC, que ha vist tallat de soca-rel i en el darrer moment el seu anhel de tornar a primera divisió.
Em deixo moltes coses que no tenen cabuda en aquest espai i per això demano disculpes als lectors. Amb el toc de queda, la desertització de la ciutat és comparable amb la dels calaixos buits d’obres en execució. Alguns estan en estat latent per procediments feixucs, per insuficients incentius econòmics o per planificació inapropiada. És balanç més aviat gris, certament, i sense autocrítica que hàgim escoltat o llegit. En el proper article us parlaré dels desitjos per a aquest nou any. Salut!