Interinitats

Vivim en un qui dia passa. En la inseguretat que ens provoca ser en mans dels moviments d’un virus. La nostra societat no està preparada per viure en una interinitat a llarg termini. Ni emocionalment ni, ara ho anem descobrint, tampoc en les seves estructures funcionals. L’esgotament ciutadà és pot tallar amb ganivet. Especialment entre els més vulnerables, que en són cada cop més. Mirem cap als governs, que tenen alhora el dret i la responsabilitat de menar-nos. Legítimament, els exigim que liderin. Però per poder liderar cal crear abans marcs de confiança. Mirats un a un, els lideratges de la quasi totalitat de grans potències s’arrengleren més amb la por que no pas amb els drets democràtics.

A Catalunya, la repressió ha deixat el govern en una situació encara més difícil de digerir en el dia a dia de la pandèmia. La falta de cultura de coalició dins i fora del govern –que també pateix l’executiu espanyol– alimenta la desconfiança. Així, l’ajornament electoral no és la màxima preocupació social, com indiquen en les enquestes els índexs d’intenció abstencionista. És una tendència perillosa, perquè la democràcia continua sent l’única eina civilitzada per sortir, amb garanties, d’aquest malson. El govern havia adaptat la jornada electoral al context, preveient espais i franges horàries alternatives de votació. Ajornament amb el pebre dels respectius interessos partidistes, però per consens i amb una realitat incontestable: a Europa som al pic de la tercera onada. Les impugnacions sols generen més incertesa i llencen la política de nou als tribunals. La taxa de vacunació a Catalunya és entre les primeres del continent, però ningú assegura que el 30 de maig estarem millor. Planifiquin i expliquin amb transparència. Sense president ni parlament, les eleccions són encara més urgents i difícilment es podrà justificar cap més retard.