Pacte constitucional esgotat

«Hi ha dues maneres d'integrar la comunitat política: l'autoritarisme, el màxim exponent del qual és el totalitarisme, i la democràcia constitucional. El primer aconsegueix la unitat negant el pluralisme; la segona deixa espai suficient perquè els elements de l'esmentada pluralitat puguin desenvolupar les seves identitats, els seus corresponents àmbits de llibertat, la seva vida, en fi.» Aquestes paraules, escrites per Miguel Herrero de Miñón, en un article, el de-sembre de 2003, per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la Constitució espanyola de 1978, de la qual va ser un dels set ponents, semblen escrites arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya i les reiterades al·lusions que s'hi fan a la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, segons la redundant fórmula de l'article 2 de la Constitució, que així ho indiquen.

Les democràcies constitucionals no s'imposen, es consensuen i només es mantenen mentre dura aquest consens. Es pretén que la Constitució de 1978 va ser un pacte en el qual s'inclou l'estructura de l'Estat espanyol, punt en el qual el consens va ser difícil d'assolir i la seva manca es va suplir amb ambi-güitats. En la Constitució que va sorgir d'aquell procés, gairebé per unanimitat i sense gaire debat, es va aprovar el Tribunal Constitucional, que no és un òrgan cridat a dirimir conteses segons li sembli, és un òrgan de naturalesa jurisdiccional que té en el dret el seu instrument i el seu límit. Ser l'intèrpret suprem de la Constitució significa que no està sotmès al millor parer de cap poder i que tots, en canvi, hi estan vinculats. No obstant, el primer president, Manuel García Pelayo, ja va advertir que aquesta naturalesa no contradiu la politicitat de les seves competències i que participa en la funció de direcció política i exerceix una acció reguladora del sistema polític. Òbviament, les ambigüitats amb què es va suplir la manca de consens en el procés constituent haurien d'haver estat superades precisament per l'intèrpret suprem de la Constitució, però l'advertiment que havia fet García Pelayo ha resultat una realitat. Si s'ha d'admetre la politicitat de les seves competències i que des d'aquesta politicitat participa en la funció de direcció política i exerceix una acció reguladora del sistema polític.

Si la Constitució va ser un pacte, tot el procés d'elaboració de la sentència, les recusacions, les pròrrogues de mandat dels magistrats, i tantes altres coses, han constituït una violació flagrant del pacte. L'element pactici d'una constitució consensuada obligava a la negociació i a allò que per ella és indispensable: el diàleg permanent i múltiple. La tramitació de l'Estatut, tot i que amb una evident voluntat per part de l'Estat de retallar el text que havia aprovat el Parlament de Catalunya, se la pot considerar una negociació, el resultat de la qual va ser sotmesa a referèndum i aprovada majoritàriament pel poble català.

L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga i tal vegada algunes constitucions, especialment les federals, puguin ser el resultat d'un pacte. Si l'espanyola ho és, qui la va pactar? La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Catalunya com a unitat política no va participar en cap procés constituent, ni va ser part en cap pacte i si malgrat aquesta mancança d'origen la Constitució va ser un pacte, quins efectes produeix l'incompliment del pacte? El dret té una gran diversitat de situacions que el porten a una especialització que fa que es divideixi en branques, les quals, en una distinció binària clàssica, podem reduir a dues grans categories: el dret públic i el dret privat, i és important recordar un criteri bàsic: el dret públic sempre farà prevaler l'interès de l'Estat; per tant, siguin les que siguin, les motivacions del pacte constitucional no seran tingudes en compte.

En el cas present, el govern central dóna per culminat el procés de descentralització i ho fa unilateralment. Ja no es manté l'esperit de pacte que obliga a seguir negociant. El pacte constitucional està esgotat, en paraules d'Artur Mas, que segueix dient que Catalunya ha de trobar un nou camí. Amb l'experiència viscuda, seria absurd fer un altre pacte. Ara, l'únic camí és la independència.