Un ensordidor silenci?

Men­tre escric, encara no se sap què deci­dirà el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya sobre els recur­sos con­tra el decret que “deixa sense efecte” les elec­ci­ons con­vo­ca­des, per auto­ma­tisme de la llei, el 14 de febrer, i que pre­veu, sense asse­gu­rar-la, la data del 30 de maig per a la seva cele­bració. Ser a poc més de tres set­ma­nes de la teòrica data d’elec­ci­ons i encara no saber si hi vota­rem no deixa de ser irònica metàfora de la situ­ació en què ens tro­bem, no sols per causa de la pandèmia, sinó també per l’obs­ti­nada volun­tat dels nos­tres gover­nants de posar els seus interes­sos par­ti­cu­lars per davant de les neces­si­tats de la gent a costa de la super­vivència d’un sis­tema polític que és més fàcil des­fer que cons­truir. En poques parau­les, no sabem quan tor­na­rem a la nor­ma­li­tat sanitària, però encara és més difícil pre­veure el final de la ja nor­mal anor­ma­li­tat política.

Els recur­sos plan­te­jats con­tra el decret són jurídica­ment adi­ents, però no crec que es puguin qua­li­fi­car igual des del punt de vista de l’opor­tu­ni­tat política. Pre­gun­tar sobre la vali­desa de la con­vo­catòria del maig implica assu­mir que la del febrer és vàlida tal com està redac­tat el decret, que pre­veu dei­xar-lo sense efecte? Per què no es va recórrer si no hi havia aquesta pos­si­bi­li­tat? I si aquell és vàlid, i som el 14 en una situ­ació sense pre­ce­dents, es tan­quen esco­les i s’envia a casa la cana­lla, es faran les elec­ci­ons? I si es fan i la par­ti­ci­pació és ridícula, se n’impug­narà la vali­desa? I ja no par­lem de la cadena infi­nita d’inter­ro­gants que s’obren si algú recorre qual­se­vu­lla decisió que pren­gui el TSJ, diu que abans del 8 de febrer.

El recurs ha obert una caixa que, com els emba­lat­ges, sobre­tot els que arri­ben d’ori­ent, no per­metrà que res torni a ser igual. Però tam­poc el decret recor­re­gut pot ser lloat, perquè expressa, o millor dit, cons­tru­eix un poder del vice­pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat (en fun­ci­ons de pre­si­dent) no pre­vist en cap norma jurídica. Si en la democràcia libe­ral la ciu­ta­da­nia pot fer tot allò que no li està pro­hi­bit, als gover­nants, iden­ti­fi­cats en el poder exe­cu­tiu, no se’ls pot apli­car la mateixa màxima, almenys no de forma imme­di­ata, perquè l’estat de dret està pen­sat jus­ta­ment per con­tro­lar i limi­tar el seu poder. Així, men­tre el legis­la­dor, en repre­sen­tació nos­tra, pot fer tot el que la llei no li pro­hi­beix, no té el govern un poder equi­va­lent. I si és així pot­ser quan aquesta peça vegi la llum al diari sabrem ja que el decret és nul per manca de com­petència de qui l’ha emès, o per manca de jus­ti­fi­cació adi­ent en la decisió, o per totes dues coses. Però si ho és i anem a elec­ci­ons el 14 de febrer, hauríem de ser cons­ci­ents que la cam­pa­nya elec­to­ral s’ha fet durant aquests dies, que tot el que passi a par­tir d’ara i fins al dia de la votació n’ha que­dat viciat i que, vist així, una part de les for­ces polítiques hau­ran tor­nat a gua­nyar la par­tida del relat, col·locant la dis­cussió en la bata­lla cam­pal entre govern cen­tral i govern autonòmic, i esqui­vant així mol­tes pre­gun­tes incòmodes: qui és res­pon­sa­ble de la data del 14 de febrer? I de no pre­veure-hi, o evi­tar, o mini­mit­zar la punta de pandèmia? I d’ela­bo­rar un decret que parla ino­pi­na­da­ment de “dei­xar sense efec­tes” unes elec­ci­ons? Sols res­po­nen acu­sant d’elec­to­ra­lisme a qui impugna, però quina és la intenció dels que cri­ti­quen als que impug­nen? En el fons volien o no que s’impugnés, volien o no tor­nar a tenir con­flicte?

Vist el pano­rama, l’històric que hau­ria de conèixer un hipotètic elec­tor per dipo­si­tar amb cri­teri el seu vot a l’urna és tan cre­a­tiu com confús. Jugada sobre jugada, cor­rem el risc d’obli­dar que cap dels actors polítics amb repre­sen­tació al Par­la­ment de Cata­lu­nya ha tin­gut capa­ci­tat per evi­tar com­pli­car-nos la vida. Però a més, si tot ple­gat ens inco­moda, no hem d’obli­dar que la res­pon­sa­bi­li­tat que hi siguin i con­tinuïn vivint d’aquest joc de miralls és tota nos­tra, i que el decret i les deri­va­des són fruit de la nos­tra inacció, accep­tació, resig­nació, i que qui ens vol en sub­misa homo­geneïtat, com ja passa des de fa tems, ha gua­nyat altre cop la par­tida. Pot­ser els col­pi­ria, sigui el 14 o el 30, un ensor­di­dor silenci elec­to­ral?