Efectes o tàctiques

Quatre anys de Trump, després que la majoria d’analistes pronostiquessin que mai guanyaria, és una mostra contundent que l’única estratègia amb l’extrema dreta és fer-la fora, democràticament, del sistema. Lluitant-ho cada dia, des de cada racó de la política. No se la pot alimentar ni amb condescendències ni amb silencis clamorosos com el dels socialistes davant l’oferiment de Vox dels vots rebuts, si és que li calen al PSC per evitar que els independentistes governin. Superant el milió de vots i doblant resultats, l’extrema dreta és la tercera força al Congrés, amb 52 escons i poc desgast. El darrer sondeig del CIS li atorga l’entrada al Parlament amb entre 6 i 10 diputats. L’oferiment de Vox als socialistes ajuda a ressaltar la línia diàfana entre l’unionisme i el sobiranisme, perquè d’això va encara –i molt– aquesta batalla. Inclosa la suspensió judicial d’un decret d’ajornament electoral calcat als dels governs basc i gallec, els quals ni el ministre Illa ni ningú va posar en dubte.

Eufòrics estarien els de Vox de poder-se prestar a aquesta operació que, evidentment, no seria gratis i es cobrarien al Congrés, on ara estan mancats de mobilitat. Complicacions per a l’executiu espanyol, és cert, però que no és gens descartable ho confirma l’espès silenci del PSC respecte a això. Jugada de curt termini possibilista per assolir el poder, sense escatimar-ne costos.

La pràctica d’aquest oportunisme partidista és un dels mals de la nostra democràcia, una asfíxia social que arracona els interessos de la ciutadania. El PSC, a qui li van de cara les enquestes, vol votar el 14 de febrer. Peti qui peti, i amb les dades de la pandèmia i el sentit comú a la contra. Presses, però no garanties, perquè l’escenari és incert: si el vot de les esquerres i el sobiranisme decideixen que cal respondre a aquest estil d’entendre la política, l’efecte Illa pot acabar sent sols una altra tàctica de campanya més.